Fi de nou curs, nova etapa, velles mentides

Transitem temps duríssims en substància i gravetat. D’una desorientació social manifesta, una desorganització ciutadana perillosa, una agressivitat i una determinació neoliberal disparada i perdent tot control democràtic.

Intento sostreure’m a l’astènia social, la síndrome postpandèmia, o cap tendència masoquista. No té res a veure amb gaudi de recrear-s’hi assenyalant calamitats, creixents i concatenades. És més la pura necessitat per imperatiu moral de no amagar més la tragèdia. Mal que ens pesi, sense una diagnosi honesta i sense assumpció, particular i social, de la nova concepció del moment planetari ens aboquem, en condemnem, a la distopia.

Tot és nou. Allò que no ho sigui quedarà com obsolet, superat, inservible. Però aquesta pintura de postmodernitat és bàsicament maquillatge, un vernís que tapa el corc de les velles tècniques d’engany i d’alienació (pèrdua de la personalitat o la identitat d’una persona o col·lectiu). Nous temps (?), o sols eufemismes, per no dir-ne demolició, involució, regressió, rendició enfront d’aparents canvis canviants, però sense recanvis de vida i esperança.

Cal una ullada panoràmica versus les lectures molt restringides, esbiaixades il·lustratives, especialitzades però escassament diagnòstiques. També en salut una mirada integradora de tot allò social que no és solament “bata blanca”. Que tot acaba sent i determinant la salut.

Fem una elemental repassada pel broc gros d’allò que belluga, a títol de titulars i sense possibilitat d’entrar en cada capítol per evident limitació d’espai. N’hi ha prou amb alguns dels ingredients causals més punyents:

Nou tot allò vell... Posem des de la gran crisi del 2008, del temps d’aquelles retallades, una etapa ben reconeguda i origen de tantes malures que es van desfermar, per sempre a més. Coses d’ara:

• Pandèmia de Covid-19 des de fa més de dos anys, ara “decretada” com controlada o “gripalitzada”, és a dir, no generadora de protagonisme mediàtic, ni de baixes laborals. Tot i que en ple descontrol, ja assumit l’Òmicron i relativitzant l’evidència de la seva instal·lació: nou canvi comunicatiu, canvi d’estratègia laboral, canvi de prioritat socioeconòmica-política. Una mica de verola del mico com a novetat-antiga d’exotisme, i bones perspectives per l’inefable negoci de les farmacèutiques. Més del mateix.

• Nova percepció d’una veritable macro-crisi en la sanitat pública seguint el seu desballestament premeditat i en caiguda lliure al buit. Velles xarxes economicistes, amb renovades aliances mercantils parant el negoci del sector privat. Un publicitat nou model d’atenció primària, d’atenció que ve a ser “desatenció” i lluny de la presencialitat “primària”, a base de “noves tecnologies”, com ara les apps, les webs i sobretot el telèfon que no respon.

• Nova crisi sobre la crisi perenne en salut mental, personal i col·lectiva, amb noves afectacions d’angoixa o depressions reactives, o no, i pitjors addiccions de consum i conducta, abús de psicofàrmacs per anar tirant de la quotidianitat, increment de suïcidis, violència quotidiana exponencial. La vella insuficiència d’atenció a persones afectades, agreujada per impacte general i fins i tot dins el mateix personal sanitari.

• Nova crisi brutal i violenta, molt identificable, anomenada guerra. Una nova guerra (34 ja eren en curs). Guerra convencional a l’est d’Europa, lluny de l’Atlàntic Nord, i esclat de tota la propaganda de guerra, pressupostos militaristes (cap al 2% del PIB com reclama l’OTAN), trencament i submissió de la mai unida Unió Europea sota els interessos dels EUA i la seva pugna imperial. Amenaça greu d’utilització d’armes nuclears, risc constatat de guerra bacteriològica, de destrucció planetària total. Mentre es disparen (sic) les ajudes amb armes en nom de la pau. Mentre foto fixe d’unes Nacions Unides com a figura de pedra i espectadora del desastre mundial.

• Nova crisi energètica, potenciada per tot plegat. Crisi mediambiental i nou escalfament cap a un planeta que crema. Literalment i en gradients tèrmics, i dessecament. Ah!, i un clamorós silenci de les veus més públiques i afamades en aquesta llarga batalla. Res a dir per reclamar l’alto el foc i la negociació immediata?

• Noves conseqüències derivades molt severes i properes. Carències i encariments que fan mal, o fan estrall segons lloc i estatus, canvis de fluxos i mercats exportadors. Noves mesures de guerra que com totes i sempre cauen sobre els pobles i enriqueixen als poderosos. El mateix desastre en alimentació i fam extrema al tercer món, o àdhuc al nostre primer món amb preus inflacionistes (IPC: 8,7% ara mateix), alces en subministres gas, benzina (pujades del 30%) i el llarg conegut i patit etc.

• Nova economia global, cada dia més neoliberal i mercantil. Més privada a costa del poc que quedi públic, més beneficiada de la davallada dels serveis públics en vies d’extinció en mans de la parasitació de les empreses i entitats col·laboradores. “Com pitjor vagi el sector públic més nínxol de negoci pel privat”. Diners a dojo (PERTES) que diuen que Europa “ens dona” (quan ni tan sols ens torna) i que es dedicaran, és clar, a la nova economia dels emprenedors, les noves tecnologies, les estructures i oligopolis de poder econòmic. També noves macro-comunicacions imposant el seu neo-llenguatge que amaga la seva manca de valors si no són el capital i la competitivitat. Redivives les antigues discriminacions ara en noves i més desigualtats, més injustícies.

• Tanmateix, no deixarem de fruir de l’esclat nou (?) de les velles onades que en diuen turisme de borratxera. Una ostentosa redempció que acabarà passant factura, però que actua com aixeta de fugida després del confinament. Ara ja fora pors i mascaretes... i més tests ràpids Covid a domicili, i a suportar-ho amb resignació i intimitat (i sense baixa laboral) al límit de petar.

• Noves, fins i tot, les formes de “participació” arreu. Des d’instàncies internacionals fins a qüestions locals: se’n diu per sorteig. Les velles rifes que aportaven esperances il·lusòries entre les classes més empobrides. Ara participació per sorteig de mostres simbòliques de ciutadans que caldrà formar i retribuir per a ser els nostres futurs representants. No electes pel vell vot, si no pel nou atzar.

M’aturo aquí. Prou ingredients, acceptat tant sí com no que patim una nova sindèmia (una calamitat darrera l’altre) i que cau sobre un terreny ja prèviament esmicolat, depredat, retallat i privatitzat. Només es pot arribar a alguna conclusió: O fer o no fer, aquesta és la qüestió.

Moltes gents i col·lectius (masses) ja han anat claudicant, “acceptant”, entenent, que no hi ha altra que resignar-s’hi, acomodar-s’hi, i sobreviure a qualsevol preu. Que és sempre el preu de renunciar a la dignitat, la coherència, la solidaritat, la fraternitat, la llibertat, l’equitat. Ho sento, però no hi ha sortida per aquesta submissió gregària.

No és fàcil donar solucions senzilles ni elementals a situacions complexes com fa el populisme rampant. Tanmateix, cal dir-nos les veritats, les amoroses cruels veritats que deia el poeta.

Només lluitar ens permetrà reeixir i construir salut.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article