En relació al col·lectiu de persones amb malaltia mental hom observa que es realitza, des de diferents dispositius, un abordatge fonamentalment individual. Una atenció individual centrada en els dèficits i les dificultats del subjecte oblidant la dimensió social de la malaltia. Ens referim aquí a la dimensió social des del que suposa per a la construcció de la malaltia però també ens referim al context com a dipositari de solucions al malestar. Les darreres tendències en salut mental, tot i que més teòriques que pràctiques, ens indiquen la necessitat que les persones amb psicopatologia esdevinguin actors generant línies d’acció col·lectiva. Aquí hi ha una idea de recuperació de la dimensió política de la malaltia. És a dir, la necessitat d’afavorir el desenvolupament d’una consciència col·lectiva que s’articuli des de la denúncia social i des de la defensa d’uns drets sovint poc reconeguts. La possibilitat d’associar-se té a veure, en aquestes circumstàncies (exemples en tenim molts: Associació Reivindicativa per a la Transformació Social envers la Malaltia Mental ARTSOMM, ADEMM, Associació Cultural Ràdio Nikosia –cadascú des de les seves diferències) amb la vinculació social, el consens, l’activisme, la ciutadania, la pressió política i mediàtica, la cohesió i, en conseqüència, té a veure amb dues dimensions ontològiques de l’ésser humà: les dimensions política i social. Reivindicar, empoderar són dos termes que se situen en aquestes dimensions i que sense pretendre’s terapèutics sovint ho acaben sent, precisament, per allunyar-se d’aquesta qüestió. És necessari impulsar accions col·lectives que situïn l’àmbit de la salut mental en un registre diferent al biomèdic dominant; en un registre que deixi d’ignorar la construcció de significats propis que les persones es construeixen sobre 'allò que els passa'. L’associacionisme amb el què penso no té res a veure amb 'donar la paraula als “malalts”' perquè aquesta pretensió ja ens situa en una mirada deficitària i jeràrquica que es mou en la lògica 'del qui dóna i el qui és donat'. L’associacionisme té a veure amb l’articulació d'espais de debat i construcció conjunta –des dels relats profans i tècnics– de sabers que ens aproximin a una altra manera d'entendre i mirar això que s’ha convingut en anomenar: 'malaltia mental'.
Per tant, l’interès per l’associacionisme respon a la necessitat de generar comunitat de manera desinstitucionalitzada, vinculada al territori i a les sinèrgies d’aquest. Des d’aquí esdevenen objectius l’enfortiment de la cohesió social, la coresponsabilitat en tot allò que té a veure amb la ciutadania i la necessitat de recuperar la relació amb 'l’altre' i, més específicament, la relació amb 'l’alteritat', amb la 'diferencia' i 'singularitat' des de la construcció de territoris que no es moguin en el registre nosaltres/ells. Es tracta de fomentar tot allò que possibilita la constitució de grups carregats de mestissatge, orientats en la mateixa direcció. Una direcció que podem situar en l’horitzó d’ una transformació social sobre la malaltia mental i sobre la diferència en general.
"La locura […] es, pues, por esencia, desestabilizadora para el grupo, desestructurante para el individuo, y portadora del terrible peligro de que pone en tela de juicio toda norma" (Zarifian 1990:12).
El desconeixement profund, l'estigmatització social ferotge i constant, així com els estereotips diversos han contribuït a ofegar -o, si més no, no potenciar- una praxi professional-social veritablement compromesa, més enllà dels discursos formals, els tòpics, el voluntarisme sense suport institucional o la inèrcia fortament pal.liativa que encara defineix moltes de les grans línies de treball.
Sortosament, la situació de l'atenció socio-comunitària en salut mental ha anat millorant en els darrers trenta anys; no obstant, en molts aspectes la malaguanyada Reforma del 1979 alimenta constantment unes inèrcies gens favorables, atesa la precarietat de mitjans i recursos -materials i humans- que (històricament, però encara avui) defineixen l'atenció social a les persones amb problemes de salut mental.
Sovint penso que és imprescindible afegir un altre via de reflexió als arguments que exposes en el teu article, referit al rol dels professionals no clínics (això és, educadors, treballadors socials, advocats, etc.).
Lamentablement, l'Educació Social en aquest país encara no ha assolit ni consolidat un model propi en l'ànbit de la salut mental, hi ha una excessiva dependència del discurs clínic (és a dir, d'aquells professionals no clínics -educasdors, treballadors socials, etc.- que encara restringeixen l'atenció socioeducativa en salut mental a un simple catàleg de referències al DSM IV); una tendència que, inevitablement, fa que la tasca de l'educador social en tant que professional resulti subsidiària i -en moltes ocasions- una mena de corretja de transmissió entre diversos dispositius o recursos clínics.
El model de desenvolupament pròpiament dit, amb totes les seves implicacions, tot just fa vint anys que existeix (a través de les entitats de familiars i amics, Associacions d'usuaris amb malaltia mental, etc.). Evidentment, cultivat amb molt d'esforç, amb una gran precarietat i una manca de recursos inconcebible, des d'un punt de vista estrictament democràtic.
La protecció social en l'àmbit de la salut mental encara manté diverses inèrcies que evoquen una professionalitat mal entesa, això és, com una mena de paternalisme heretat dels pitjors vicis de la Beneficència (encara hi ha molts professionals que confonen el treball amb discapacitats psíquics i el treball amb persones que pateixen transtorns mentals severs).
Al meu entendre, és imprescindible que els professionals assumim un compromís explícit amb la formació professional específica, tant a nivell tècnic com -molt més important, encara- deontològic i humà.
Cal construïr un model propi per a l'Educació Social, a través de la professionalització ben entesa, el compromís ètic i la redefinició de mètodes, premisses i fins, en l'ambit d'intervenció social en salut mental.
Caldria plantejar seriosament alguns debats professionals i tècnics pendents, per incòmodes que resultin, com podria ser la revisió en profunditat de la farmacopea preventiva, habitualment considerada el fonament (i, en massa ocasions, l'única via o estratègia d'intervenció aplicada) de la praxi social en l'àmbit de l'atenció precoç a la salut mental: medicalització sistemàtica dels infants i adolescents en risc social sever (CRAE, CREI, Justícia Juvenil, etc). No es tracta de qüestionar l'ús indiscriminat dels neurolèptics -aquest és un altre debat, igualment necessari- sinó de valorar el sentit d'una praxi definida en aquest termes, com quelcom inevitablement reduccionista i pal.liatiu.
En massa ocasions es subestima el valor de la praxi de l'acompanyament educatiu; sigui per manca de formació, sigui per por, sigui per manca de referents teòrico-pràctics o -el més probable- per inèrcia, aquesta via de treball es encara massa minoritària. El rol de l'educador en salut mental, per a poder cultivar el seu veritable potencial, precisa d'un compromís ètic i social més explícit, que superi el model pal.liatiu des de la propia praxi.
En massa ocasions he hagut d'observar pautes de medicació aplicades amb discrecionalitat, com a càstig o bé per a pal.liar situacions de desbordament professional. D'altra banda, no deixa de ser lamentable constatar la manca de formació tècnica i humana per a atendre les problemàtiques de salut mental (començant per la manca de formació acadèmica, continuant per l'aplicació de models excessivament conductistes, altament directius, etc.). És imprescindible una reflexió en profunditat, a mig i llarg termini, que sigui capaç de recuperar i implantar uns valors ètics i uns mètodes més humanistes en la praxi professional. Si mes no, aconseguiriem evitar la mediocritat, la mesquinesa i la pobresa social d'un punt de vista sovint inqüestionat, massa esbiaixat, carregat de prejudicis professionals i d'inèrcies que, en una praxi contemporània d'un professional del sector social, no li corresponen en absolut.
Joan N. V.
En quin sentit ens hem d'abocar al construccionisme social per entendre les alteritats? Perquè no és possible trobar espais realment intermitjos que ens acostin a la igualtat des de totes les disciplines del coneixement?
Això no vol dir que no s'han de denunciar determinats plantejaments ni evitar la confrontació quan calgui..doncs, continua sent font per reconèixer les alteritats i no amagar-les..
Les associacions, en general i no només en salut mental, hauran de tenir aquest caràcter però també, penso, que han d'evitar el coorporativisme tancat..són i han de ser els prinicipals motors de canvi discursiu i actiu, i per això, cal mirar d'integrar totes les perspectives d'una mateixa qüestió...
Salut
En tot cas crec que cal definir molt clarament què és el que uneix un grup, una associació, i el perquè es crea. En alguns moments penso si cal donar-hi pes a tot allò que vull aconseguir com a persona, allò que em manca o allò que reivindico com a col·lectiu amb una característica en concret, no se si cal portar sempre la marca per sobre de tot, però tampoc no se si l'efecte és molt més gran quan aquesta marca és més clara. Especialment tenint en compte que quan em manifesto ho he de fer amb un tipus de llenguatge que la resta de gent, el context, el politic, comprengui. Però també un pot associar-se en clau d'altres rols a la societat o a lmenys equilibrar els diferents rols que a cada persona ens toca viure.
Gràcies!
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari