Empadronar-se, una obligació i un dret bàsic a protegir

Arran de la sentència dictada contra l’Ajuntament de Premià de Mar, que enduria les condicions d’accés al padró municipal, torna a sortir a la llum una problemàtica que no és nova, i que atempta contra un dret bàsic que no hauria d’estar en qüestió. L’ajuntament exigia disposar d’un contracte de lloguer o un títol de propietat per poder-se empadronar.

La llei 7/1985 de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local, amb algunes modificacions per llei 4/1996 de 4/1996 de 10 de gener, estableix a article 15 que “qualsevol persona que visqui a Espanya està obligada a inscriure’s al padró del municipi on resideixi habitualment”. Diu també aquest article que el conjunt de persones inscrites en el padró municipal constitueix la població del municipi i que els inscrits en el padró són els veïns del municipi, condició que s’adquireix des del moment de la inscripció al padró. En definitiva, el padró és la prova que es resideix en el municipi i que s’hi té el domicili habitual, i constitueix un registre administratiu que dona accés als serveis bàsics.

Constitucionalment, el concepte de domicili ha estat definit pel Tribunal Constitucional (STC nº 22/1984, de 17 de febrer), com “qualsevol lloc, qualsevol que sigui la seva condició i característica on hi viu una persona o família, sigui pròpiament domicili o simplement residència estable o transitòria, incloses les barraques, edificacions ruïnoses, etc que serveixin de refugi a una persona sense residència fixa, tendes de campanya, rulots que no siguin mitjans de transport etc”. Així les coses i entès el domicili com a tal, hem de convenir que des d’aquest punt de vista no es pot exigir que el domicili hagi de respondre a un habitatge de lloguer o de propietat, sinó el lloc on els residents en un municipi visquin.

Si bé són els ajuntaments els que fixen les condicions per accedir a l’empadronament, i en termes generals és usual demanar el lloguer o el títol de propietat de l’habitatge, els municipis tenen altres formes de poder acreditar la residència quan no es compleixen aquest altres requisits, amb la finalitat que cap veí quedi exclòs del padró. Tot això ja ho recull la publicació de bones pràctiques sobre l’empadronament del fòrum de síndics/que, defensors/es locals.

És cert que la modificació normativa aprovada per l’Ajuntament de Premià no és nova ni és gratuïta, però com diu la sentència, no pot ser la resposta adequada per lluitar contra l’ocupació, és una reacció de biaix classista que dificulta l’accés de les persones més vulnerables als serveis públics, que en definitiva amaga una realitat innegable, i condemna a l’exclusió social a sectors de població molt febles, i sobretot suposa una exigència no prevista per la llei.

Molts municipis han trobat mecanismes per empadronar aquestes persones, establint formes de control per evitar el frau i l’efecte crida: s’ha de poder empadronar tothom que viu en un lloc, sigui quin sigui el seu domicili, fent les comprovacions corresponents, amb la intervenció dels serveis socials, i en el seu cas poder-los empadronar als centres d’acollida municipals.

D’alguna manera o altra, l’administració ha de posar els seus recursos per tal que tothom pugui complir amb aquesta obligació, que al final ha de ser un dret bàsic a protegir, no pas a restringir. Hem de tenir clar que la lluita contra les ocupacions no passa pel padró, sinó per obligar els grans tenidors a oferir lloguer social i per fer polítiques que apostin per la construcció d’habitatge públic de lloguer.

En definitiva, negar l’empadronament amb exigències que no preveu ni la legislació que el regula no només agreuja el problema, sinó que nega una realitat. Per aquest motiu sentències com les del jutjat contenciós administratiu número 17 de Barcelona són importants i un avís per navegants: l’Ajuntament no té cap competència per modificar un text legal, ni per introduir restriccions a un dret, amb normatives discriminatòries, injustes i contràries als principis de la nostra societat.