Què hem de fer?


El sociòleg Richard Sennett parlava en una entrevista recent de la necessitat de pensar com construir institucions col·lectives davant el fracàs dels partits polítics i els governs en donar resposta als problemes reals de la gent, i com aconseguir noves narratives que donin sentit, estructura, a les nostres carreres i a les nostres vides.

Portant aquesta idea a l’àmbit social, comparteixo aquí algunes reflexions que m’ha suscitat, com a persona, com a professional i com a part d’un tercer sector on, en principi, es troben la majoria de professionals amb vocació transformadora.

Personalment, he anat trobant aquests espais de construcció col·lectiva del canvi, tot i que de manera fragmentada, accidental i de vegades accidentada... Vull dir que en determinades plataformes ciutadanes, moviments o campanyes de reivindicació concreta m’he sentit molt identificada i alineada amb processos que suposaven recuperar el protagonisme i el poder de la ciutadania organitzada. Probablement, la màxima expressió d’aquesta experiència sigui Xnet, una xarxa que proposa l’ús tecnopolític d’internet per a l’apoderament ciutadà, la justícia i la transformació democràtica i social. Ara que tots ens autodenominem “activistes”, perquè està de moda i ja no fa tanta por (no s’associa amb la violència de carrer) correm el risc de banalitzar el terme i que l’activitat no porti a construir res ni a canviar res.

Com a ciutadana, celebro que cada vegada hi ha més alternatives, des del consum conscient a les comunicacions o les noves maneres de cohabitar, però que continuen sent només conegudes i accessibles per a determinades elits. En aquest debat sempre sorgeix l’argument que és una qüestió de prioritats, de temps, de tipus de vida, i que això canviarà quan la demanda creixi, com en la resta del mercat... Però, la realitat, ara per ara, és que una persona pobra no es pot permetre menjar ecològic ni anar a viure a una cooperativa d’habitatge, si no és a través d’ajudes o d’institucions públiques.

Com a professional, considero que és important comptar amb xarxes d’investigació i de debat que permetin reflexionar, avançar en comú, i adequar el rol, les funcions i el model que es vol defensar, en l’àmbit que sigui, per donar resposta a les necessitats de les persones que acompanyem, d’acord amb el seu context en cada moment històric. I han de constituir veritables grups d’interès, de col·laboració i de pressió política a les institucions públiques.

En contraposició amb aquesta darrera idea, i pel que fa a les entitats sense ànim de lucre, trobo lamentable que, en comptes de cooperar, complementar-se i lluitar per la transformació igualitària de la societat (allò de “treballar en xarxa i crear sinergies” que trobareu a tots els projectes i justificacions), moltes de les que actualment haurien de tenir aquest paper d’incidència política hagin caigut, o s’hagin llençat de cap, a la lògica capitalista de l’oferta i la demanda, convertint-se en autèntics holdings socials a base de créixer desmesuradament, colonitzar espais, no dir mai “així no” i abaratir els costos de la gestió de serveis públics, sense garantir uns mínims de qualitat i dignitat.

Vull mantenir l’esperança que encara hi ha entitats disposades a sostenir els principis i valors que els donen sentit i que continuaran lluitant per un altre model on es defensin, per sobre de tot, els drets i deures de les persones: de les professionals que en volen fer el seu ofici i que desenvolupen feines de gran responsabilitat, complexitat i desgast amb una remuneració i unes condicions laborals vergonyosament inferiors a les que tindrien per fer la mateixa feina a l’administració, i de les persones a les quals acompanyen i que sovint han de recuperar aquest reconeixement com a subjectes de drets i deures en plena igualtat, per continuar fent camí.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article