L’acció concertada, una qüestió pendent

Aquests darrers dies ha començat el seu recorregut parlamentari la Proposició de Llei del Tercer Sector Social de Catalunya. Sens dubte, es tracta d’una molt bona notícia per a les més de 3.000 entitats socials del nostre país, que necessiten un marc legal que reconegui la seva existència i enforteixi la seva capacitat de defensar els drets i les causes dels sectors més fràgils, vulnerables i exclosos de la nostra societat. El conjunt del Tercer Sector, plural i divers en la seva complexitat, va fer en el seu moment un esforç considerable per acordar un bon text de proposta de llei que tots compartíssim i que ens fos útil. I, ara, tots els grups del Parlament, amb l’excepció de Vox, han recollit pràcticament la mateixa proposta consensuada pel sector social i se l’han fet seva.

Tanmateix, de la proposta que el sector elaborà, de moment, no hem pogut incorporar les referències a la concertació dels serveis públics com un instrument exclusiu per a les entitats sense ànim de lucre. No és un tema menor, i aspirem a recuperar-lo durant la tramitació parlamentària dels pròxims mesos. Cal tenir en compte que l’establiment de fórmules robustes i sòlides de cooperació i col·laboració entre l’administració i la iniciativa social és central en la regulació del Tercer Sector i el seu reconeixement. De la mateixa manera, cal protegir i impulsar aquesta iniciativa social com a proveïdor de serveis públics. Toca tornar a recordar algunes obvietats. D’una banda, el fet que allò que és públic no és exclusivament allò que fa l’administració, sinó, també, allò que fan les entitats sense ànim de lucre. D’altra banda, cal recordar, també, que entre mercat i Estat, hi ha un tercer espai: la societat civil organitzada, un espai que necessitem cuidar i enfortir, com a garantia de bona democràcia i alta cohesió social.

En aquest context, i en paral·lel, encara és més inquietant el fet que l’elaboració d’una llei sobre l’acció concertada, una demanda compartida per tot el sector social, no acaba d’arrancar. Catalunya necessita una veritable llei que reguli l’acció concertada i que aposti clarament per la iniciativa social en la prestació dels serveis públics d’atenció a les persones, que garanteixi a les persones usuàries dels serveis l’elecció de qui els ha d’atendre  i que superi el model de licitació imperant encara, més propi de la contractació pública que no pas de les fórmules de concertació de serveis.

La normativa catalana vigent, la disposició addicional tercera del Decret llei 3/2016  de 31 de maig, de mesures urgents en matèria de contractació pública, i les normes posteriors que la desenvolupen, no responen adequadament a aquests principis. Aquesta fou una normativa d’urgència, que va ser útil per salvar un buit legal, però que està lluny dels models més avançats de col·laboració publico-social del nostre entorn europeu i d’altres territoris de l’Estat i no aprofundeix en un model més modern i innovador de cooperació entre el Tercer Sector i l’administració pública.  La regulació catalana està viciada per la lògica de la contractació, obvia la llibertat d’elecció de les persones i facilita la presència de la iniciativa mercantil en la provisió de serveis.

Per tant, necessitem una bona llei d’acció concertada. Al País Valencià i a Aragó, així com a les Illes Balears, podem trobar algunes fórmules inspiradores, que aposten clarament pel Tercer Sector Social, per la provisió de serveis públics o per l’establiment de fórmules innovadores de col·laboració, com els convenis especials o l’extensió de l’acció concertada a les polítiques d’inserció laboral, més enllà dels serveis socials. També en els països més avançats del nostre entorn, la capacitat d’elecció de les persones amb discapacitat i les seves famílies sobre la provisió de suports i serveis està clarament garantida, superant l’actual sistema d’assignació de places per part de l’administració.

El tràmit parlamentari de la proposició de llei del Tercer Sector ens ha de permetre aprofundir en aquest debat i avançar en solucions, que són possibles i que estan emparades per les directives europees i les millors pràctiques del nostre entorn. Paradoxalment, Catalunya, un país amb una societat civil forta com un tret definidor de la nostra condició nacional, no és referent en els models de col·laboració entre el sector social i les nostres administracions públiques. Les lògiques burocràtiques, l’estatisme com ideologia d’alguns, el mal finançament dels serveis socials i la desconfiança en les capacitats del Tercer Sector, segurament expliquen aquesta lamentable realitat. Ara, hem de donar-hi la volta.