Tots som vulnerables?

La retòrica de la vulnerabilitat ha fet forat discursiu. Ho impregna tot: les polítiques socials, l’educació, els serveis, l’acció col·lectiva, l’anàlisi social... Ser vulnerable s’ha convertit en una mena d’estat permanent: un títol per a qui ho és, una possibilitat per a qui no ho és. L’origen llatí de la paraula és vulnerabilis, en què vulnus significa ferida i abilis possibilitat. D’aquí que, segons ens indiquen les declaracions sobre l’assumpte, vulnerable és tant qui es troba ja ferit com qui en té la possibilitat. I jo diria que no. Tot seguit ho miro d’explicar.

Hi ha persones i segments de població que viuen sota el domini de situacions que no han escollit, de manera que, per diversos motius, podem afirmar que viuen vides condicionades per la manca d’autonomia. Si amb prou feines disposes d’uns ingressos d’uns 12.000 € l’any, tot i treballar, ets pobre, per tant, la teva existència és fràgil i heterònoma; si presentes una discapacitat física o cognitiva i el teu entorn urbà limita els teus moviments, vius l’aïllament; si per causa del teu origen, la normativa d’estrangeria i la burocràcia administrativa et reclouen fora dels marges dels drets de ciutadania, la teva existència aquí és fràgil i sense horitzó; si per ser dona concentres agressions masclistes, en el cas més extrem la teva pròpia vida corre perill; si pateixes malalties mentals, no domines el teu propi jo i sents en la teva pròpia pell l’estigma. Podríem continuar llistant exemples. Tots remeten a situacions objectives de vulnerabilitat.

Qui viu una vida condicionada i heterònoma a causa d’aquestes circumstàncies és vulnerable i mereix solidaritat i atenció per poder-se’n sortir. El sentit profund de les polítiques públiques en una democràcia és incloure tothom per tal de remoure les circumstàncies no elegides que repleguen vides en comptes de permetre’n el lliure desplegament. La motivació de l’acció col·lectiva que promou trajectòries d’emancipació en aquells col·lectius que pateixen explotació o discriminació, és proporcionar-los veu i l’organització autònoma en la defensa dels seus interessos i preferències.

A efectes pràctics, totes aquelles persones que poden fer la seva vida sense haver de menester cap palanca institucional o d’acció col·lectiva que les empenyi a fer-la, no constitueixen població vulnerable. Sí, d’acord, tothom té alguna debilitat material, sensorial, relacional, emotiva, cognitiva, funcional, temporal per malaltia, entre altres, que podria evolucionar cap a una vulnerabilitat. Però quan diem, en un excés de zel pedagògic, que per aquest motiu tothom és potencialment vulnerable, l’únic port declaratiu a què arribem és que en el límit de les possibilitats compartim condicions. I no, no les compartim. Fem un mal servei a qui objectivament pateix feridures socials quan pel cap baix li assegurem que poc o molt tots les patim i que, depèn de com ens vagin les coses, en un futur podríem patir tant com qui ara pateix més. En canvi, el que podem fer correctament és millorar el conjunt dels dispositius públics d’atenció en favor de promoure vides autònomes entre aquelles persones que no les disposen. Així, tindríem en l’haver rescatar de l’heteronomia a qui per causa d’una feina insuficientment remunerada ha d’optar entre pagar el lloguer o alimentar-se; a qui bellugant-se amb cadira de rodes troba l’espai públic inaccessible; a qui patint depressió ha d’esperar a ser atès; a qui treballant en l’economia submergida no pot acreditar res ni disposa de veu política; a qui havent estimat ha d’alliberar-se de l’infern sobrevingut.

Hem de tenir en clar sempre que hi ha persones i grups que concentren feridures socials, mentre que d’altres no. Que una cosa és tenir un mal mes, quan no t’arriben els calés per anar a esquiar, i una altra de ben diferent haver de demanar a la teva treballadora social atenció alimentària; que podem sentir angoixa enfront d’un examen molt important, però que patir recurrentment ansietat sí que és greu de veres; que podem envellir i perdre facultats i anar en bicicleta, al mateix temps que sabem que hi ha velleses amb una gran dependència.

Tothom, pel doble fet de viure i interactuar en l’organització social en què ens desenvolupem duem a l’esquena múltiples possibilitats de patir vulnerabilitats. Algunes, serà qüestió de temps que no les patim. Compartim aquesta abilis, aquesta possibilitat. Això no obstant, mentre no les patim hem de fer la nostra, a vegades amb alts i baixos i havent de superar mals tràngols. El protagonisme l’hem de reservar a qui clarament viu la ferida, la vulnus, en el moment en què sigui, i és llavors que hem d’abocar-hi els recursos humans, organitzatius i econòmics per fer-lo sortir tant com sigui possible de la vulnerabilitat que li apaivaga la il·lusió de viure. No, no tots som vulnerables.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article