La solitud, desitjada o no

Hi ha moltes persones que han fet una opció personal, ben legítima, per viure soles, però d'altres solituds són fruit de diverses circumstàncies. Quan la solitud es tria és enriquidora i favorable a l'estat d'ànim i al desenvolupament de qui l'escull, però quan no és volguda pot ser molt perjudicial. La solitud desitjada la marca cadascú, la no desitjada és aliena a aquesta decisió.

Hi ha estudis que ens expliquen que la solitud pot provocar danys físics i psicològics, de vegades, irreversibles. La causa no és mai monofactorial, sinó que hi conflueixen diferents factors. Hi ha qui anomena la solitud com una pandèmia que ha trobat un lloc on proliferar en la societat actual. El fenomen és complex i s'ha convertit en un problema social i en un gran repte. En el cas de la gent gran, però, la problemàtica sembla que sigui invisible als ulls de la societat tot i les alertes, programes, propostes i altres mesures que proposen ajuntaments, entitats socials i altres.

En relació amb la gent gran i a algun altre col·lectiu vulnerable, l'impacte de la pandèmia de la Covid-19 ha contribuït a agreujar la qüestió. Per preservar el col·lectiu del contagi se'l va aïllar i privar de la companyia d'altres persones, afectant greument la seva socialització. Possiblement, no hi havia un altre remei, però ara cal intentar reparar tot el que es pugui per solucionar aquest greuge.

La solitud no desitjada, en qualsevol cas i situació té greus conseqüències per la salut, ja que no només afecta el benestar psicològic sinó que empitjora la salut en general tant física com mental. També augmenta el risc de mortalitat i una pitjor qualitat de vida en les etapes finals d'aquesta. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) considera la solitud no desitjada una qüestió de salut pública, perquè pot tenir i té efectes importants en la salut de les persones: deteriorament cognitiu, depressió, pèrdua de mobilitat, malalties cardiovasculars i també mortalitat primerenca.

La solució ha de venir per part d'institucions públiques i també a través de la conscienciació i la participació de la societat. Resoldre el problema és una responsabilitat conjunta amb una mirada multidisciplinària. Hi ha projectes de diferents tipus: els que actuen com a radars comunitaris, plans i programes de l'administració pública, intervencions d'entitats socials, de voluntariat i altres.

Com a exemple és la iniciativa pionera a Barcelona: DA+ (Dret a l'acompanyament afectiu). Parteix de la premissa que "totes les persones tenen dret a relacionar-se i a ser tractades amb afecte. A sentir-se acompanyades i que aquesta relació, entre iguals, sigui afectiva: lliure, bilateral, directa, respectuosa i consentida". Els impulsors de la iniciativa van més enllà: "Estar acompanyat, quan no es vol estar sol, ha de ser reconegut com a dret humà universal".

El desembre passat es va presentar davant la Comissió de Drets Socials del Parlament de Catalunya, on es va demanar una moció a favor de la proposta DA+ en el Ple del Parlament i treballar per l'elaboració d'una llei que garanteixi el seu compliment. Desitgem bons resultats a aquesta iniciativa que compta amb Som Base, com a motor impulsor amb els suports d'Amics de la Gent Gran, Càritas, Creu Roja, Avismón, Pere Tarrès, Fundació Mèmora, Fundació Roure, federacions Fatec i Fcv i el Tercer Sector.