Cooperació o extinció

Faig meu el títol del llibre de Noam Chomsky (Chomsky, N., 2020, Cooperación o Extinción, Penguin Ramdon House) en el que planteja i aborda el reptes per a la supervivència planetària. Segons Chomsky, la solució passa per l’activisme compromès, per forçar acords i afrontar els reptes per a la supervivència de la població. Al llibre, l’autor parla d’emergència climàtica, l’amenaça nuclear i el perill a causa de l’afebliment dels sistemes democràtics en tot el món. Porto aquesta idea central, aquesta crida a la cooperació, a forjar aliances, a treballar, en definitiva, plegats, a la relació entre les entitats del Tercer Sector i les administracions públiques.

No és nou ni infreqüent per a les entitats del Tercer Sector treballar i ser propenses a establir acords i aliances amb altres ONG. Són diversos els objectius que ens empenyen a fer-ho: incrementar recursos, trobar nous àmbits i territoris, arribar a més beneficiaris o cercar noves fonts de finançament. Les entitats, per la mateixa idiosincràsia organitzativa, porten en el seu ADN aquest esperit de col·laboració i de treball en xarxa. Però que passa amb les administracions? És habitual aquesta relació entre pars? O hem esdevingut el recurs per donar resposta als programes socials i polítics assumint responsabilitats per delegació?

A Barcelona, el 71% del finançament de les entitats del Tercer Sector correspon al finançament públic, bàsicament a través de les dues grans convocatòries de subvencions. No és objecte d’aquest article parlar d’aquest pervers model de finançament i, entre altres coses, de les tensions de tresoreria que exigeix a les ONG. Però aquesta és malauradament i en general, l’habitual forma de col·laboració entre l’administració i el sector social. En realitat, som un proveïdor de “serveis” sense els beneficis de ser-ho de debò, és a dir, emetre una factura a un preu just i cobrar-la en el termini legal. Per contra, se’ns exigeix donar resposta a necessitats bàsiques de la ciutadania delegant-nos una tasca que la mateixa administració hauria de poder executar amb els seus recursos i garantir l’estat del benestar.

El 67% de les entitats consideren que els seus serveis estan reconeguts com a essencials o bàsics. Per altra banda, el 28% asseguren que no estan reconeguts dins aquesta categoria, però, que haurien de ser-ho i només un 5% no creu que els seus serveis s’hagin de considerar essencials o bàsics. Per tant, el 95% de les entitats socials fan serveis essencials. Davant aquestes dades, em pregunto: la fórmula actual de “cooperació” entre el sector públic i social és justa en termes de sostenibilitat econòmica? Abordem els reptes socials des de la reciprocitat i igualtat de rols? Garanteix un impacte a llarg termini en la vida de les persones i en la transformació social? Fa possible la dignificació dels salaris dels professionals de les entitats i dotar-nos dels mitjans, eines, recursos i tecnologia imprescindibles per a la nostra professionalització? Ens permet treballar amb estratègies conjuntes per donar resposta als reptes socials superant els partidismes i la burocràcia?

Un estudi del Baròmetre de les entitats del Tercer Sector de 2021 mostra, en relació amb la coordinació amb les administracions públiques locals, que les entitats consideren imprescindible: 1. Donar continuïtat als espais i mecanismes de coordinació generats arran de la resposta de les entitats davant la Covid-19, 2. Garantir un finançament estable de les seves activitats molt majoritàriament essencials, 3. El reconeixement de les entitats més enllà de la seva prestació de serveis i molt important, 4. Avançar cap a la coproducció de polítiques públiques conjuntament. Aquest darrer punt és la clau de volta per garantir que la suma d’esforços per a un objectiu comú ens garanteixi, com diu en Chomsky, la supervivència.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article