Cercant un somni

Aquest mes de juny s’ha celebrat la Trobada Mundial de les Famílies amb el tema ‘L’amor familiar: vocació i camí de santedat’; es destaquen frases com: “Per preservar els valors d’una vida familiar feliç, com són la fidelitat, l’amor i la veritat”.

La realitat es coneix per les paraules i qui sap parlar les controla, encara que sigui un artefacte que suscita dubtes. Adornar els problemes pot conduir a enganys. John Fante, precursor de l’anomenat realisme brut, va descriure la recessió de la seva època de manera esquinçada, seca i contundent. Va narrar els ambients humils del menyspreu xenòfob que pateixen les minories; va prendre el pols a les atmosferes que respiraven alguns sectors que patien per tirar endavant per manca de recursos econòmics, cosa que fa que l’ambient sigui tens, irrespirable, insuportable... Es diu que quan la pobresa entra per la porta, l’amor surt per la finestra. La realitat que s’amaga darrere dels textos és una moneda amb diferents cares.

El papa Francesc ha dit: “De manera especial prego per les famílies que travessen dificultats”. Hi ha qui pensa que la identitat no existeix, que només és una construcció de significats. Però la certesa de les intencions no tapa el naufragi de vides a la intempèrie, i aquí comença tot el que és dolent. Quan els llaços desapareixen, el part és més dolorós. Hi ha diverses maneres de comprendre la societat i les seves maneres de relacionar-se: mentre uns creixen entre cotons i arriben els primers, altres ho fan amb el fruit del fracàs col·lectiu sota el braç, un sintagma sinistre que camina sobre espines.

A la recerca d’un somni és la banda sonora dels perdedors. Aquells que s’esquincen la camisa en nom de certs principis, que van tenir un pare que enganxava totxos de dia i bufava vidre de nit, que se’n van al bar amb els amics, que no sabrien fer res sense la dona, una mare que compta les monedes i es pregunta pel futur. Filles que senten malediccions i aniran a dormir sense badar boca; fills que presencien baralles i demanen a crits una mica de calma.

Infants humils, fills d’immigrants, filles d’aquí; gairebé tots ho som. Històries d’una tristor maquillada. Riuen, respiren la letargia que desprèn el televisor i el mòbil. Com les sogues d’una marioneta en una sola vall de sorolls, les sòrdides vides, diminutes, suren per l’habitació, pel pis, a la solitària pensió on l’abundància de preocupacions s’acumulen a terra com fulles d’un arbre. Sona la remor d’unes sabatilles precipitades, una porta que s’obre i una clau que la tanca.

Al poder només l’interessa el consumisme. Sovint les coses es comprenen millor quan es rellegeixen: què serà de nosaltres si als nostres barris el temps lliure educatiu és només un miratge damunt un grapat de somnis?