Prevenir o preservar 

Aquesta passada setmana vaig tenir una experiència d’una altra dimensió: em vaig trobar a mi mateixa compartint opinió amb la candidata de VOX d’Andalusia. Què li deu passar al món avui que una persona que sempre ha votat esquerres es troba en aquesta situació?

Discutint-ho amb companys però, vaig tenir l’alleujament de descobrir que no estic sola i que som uns quants que compartim aquesta inquietant experiència. M’explicaré. Sembla que en els llibres de text per a infants de deu anys a Andalusia se’ls explica què és la masturbació. Soc mare d’un nen de deu anys a qui encara no se li ha despertat cap mena d’interès pel tema: està gaudint de la infantesa. Viu clarament en el joc, li agrada el Tintin i l’Astèrix, jugar a bàsquet i a futbol, inventar qualsevol tipus de màquina i jugar a qualsevol cosa amb els amics. Però és clar, cal prevenir. Em diuen que els infants tenen accés a continguts inadequats als nou o deu anys i que cal donar informació per compensar-ho.

Tot plegat em sembla un despropòsit: com que els nens estan exposats al porno, per prevenir, els parlem de sexualitat en plena infantesa. De veritat? Algú se li ha acudit evitar que els infants accedeixin a continguts inadequats? No seria aquesta la prevenció necessària?

Diuen que l’adolescència cada vegada comença abans i que s’allarga fins ben entrada la vintena, i jo em pregunto, no serà responsabilitat d’aquesta societat que no preserva la infantesa i l’aboca a assumptes que no li pertoquen? Prevenir està molt bé, i preservar?

Una experta en educació sexual que segueixo per Instagram fa un post sobre una pregunta que li han fet nens i nenes de primària: “Es verdad que las gominolas de Haribo dan más placer a la mujer cuando se folla?”. Es veu que li han preguntat en diversos centres. El que més em trasbalsa del seu post és que, a partir d’ara, per prevenir, explicarà a les seves xerrades a infants de primària que aquesta pràctica no s’ha de fer. Segueixo fent-me preguntes: no estarem generant més confusió amb tanta informació inadequada per la seva maduresa?

La mitjana d’inici de les relacions sexuals completes a Espanya són els 17 anys. Es veu que no ha canviat gaire en els últims temps. Potser n’hi ha uns quants que comencen als 14, als 15 o als 16, però també n’hi deu haver molts que ho fan als 18, als 19 o als 20. Cal que comencem a donar informació als deu anys?

Crec que l’educació sexual comença des del naixement vivint una relació sana amb el propi cos. Cal permetre l’autoexploració, normalitzar el cos nu dins l’entorn familiar, escoltar les preguntes que sorgeixin i respondre-les en harmonia amb l’edat de l’infant. Estic a favor de normalitzar el plaer i el gaudi, de permetre a les criatures embrutar-se, menjar amb els dits i viure la lleugeresa i la despreocupació que formen part també, al meu entendre, del desenvolupament d’una sexualitat sana.

Malauradament, no entenc l’entrega d’informació descontextualitzada i prematura que ignora completament el moment maduratiu dels infants.

L’altre dia, la meva filla de 15 anys va rebre una carta al seu nom de l’ajuntament de la ciutat on vivim recomanant-li no beure ni drogar-se durant la revetlla de Sant Joan. No us podeu ni imaginar la cara que va fer. Me la va ensenyar somrient, al·lucinant que l’ajuntament s’hagués pres la llibertat de fer-li de mare. Francament, jo també hagués agraït que la carta anés dirigida a mi, per recordar-me, en tot cas, les meves obligacions com a progenitor. La qüestió és que em va dir: “No he tastat mai ni l’alcohol ni les drogues: aquesta carta vol dir que la majoria de gent de 15 anys ja ho ha fet?”. Doncs no, filla, no. Alguns, potser no tants com ens pensem, sí, però molts d’altres no.

Dubto que amb aquesta carta s’hagi previngut res per aquells que es volien emborratxar per Sant Joan. En canvi, ma filla es va sentir rara.

Potser comença a ser hora de prendre consciència del que tenim entre mans i triar preservar, en comptes de llançar als nostres infants i joves a unes situacions que no formen part, encara per molts, del seu dia a dia.