Cuidar. Cuidar-se, cura


“... només amb el cor es pot veure bé; el que és essencial és invisible als ulls”. (Antoine de Saint-Exupéry, El petit príncep, 1943)

“Allà on hi ha un educador social o un treballador social hi ha una mirada global i artesana, de reparació”. (Carles Capdevila)

“El educador ya no es solo el que educa sinó aquel que, en tanto que educa, es educado a través del diálogo con el educando quien, al ser educado, también educa”. (Paulo Freire)

Tenir cura, cuidar a les persones, mirar i veure a l’altre és una de les tasques més boniques i valentes del món. Ja no dic res, quan aquesta possibilitat es torna feina. Però d’això, ja parlarem més endavant. Tenir cura, estar pendent d’un altre que no sigui jo ni els meus reflexos en els altres, no és tasca fàcil i cal estar ben fitxat en l’ara, en el moment i en les emocions que es mouen darrere de qualsevol acció i decisió. El més fàcil és fitxar-se en allò que es fa, en allò que passa i en la motxilla de la persona, i actuar a partir d’aquests fets que creiem objectius. Però, a vegades, el més important no es pot veure amb els ulls, com deia El petit príncep, sinó amb el cor.

A vegades, les persones que tenen cura dels altres, no les cuiden o no se senten cuidades. Ja no només per l’entorn social i cultural que ens envolta que, a causa de la seva pròpia motxilla històrica de segles, no visualitza com a tasca essencial i important aquesta cura. Sinó també pels mateixos membres i subjectes amb qui conviuen, ja que no els resolen, amb la immediatesa que ells voldrien, les seves demandes. A vegades, les persones que tenen cura, no són cuidades o no se senten cuidades per les pròpies institucions a les quals pertanyen, per la raó que sigui: manca d’infraestructures, mancances de personal o econòmica, poca valoració de la feina que es realitza, la conversió de la cura de l’altre al simple valor numèric d’un informe... I, a vegades, la pròpia societat competitiva en la qual vivim, de “los logros” i etiquetes, de les marques i convertir les nostres accions en autopropaganda, fa també que entre els diferents professionals no ens acompanyem o no ens tinguem cura com a professionals.

I ja no parlem de les grans institucions de protecció o de cura que tots coneixem i que fan propostes, pensant en la notícia i en allò que els donarà, que no en la cura i en la visibilització dels diferents professionals que treballen en la resolució de conflictes i en l’atenció d’altres persones, siguin infants, joves o adults. Què fan elles pels diferents professionals que senten que la seva tasca i el seu acompanyament és més que un simple nombre o una carpeta numèrica? Els cuiden, com ells demanen que tinguem cura dels seus “fills institucionalitzats”? Realment, tractarien així als seus fills i filles? Què està passant i què ens estan demanant? I també, faig una altra pregunta, a què ens estem acostumant i què estem donant per “estandarditzat”?

La cura a persones hauria d’estar acompanyada d’una cura i acompanyament a les persones que cuiden i acompanyen de manera professional. Amb certs reconeixements de la seva tasca professional, amb més visualització de les seves funcions, amb millores en els seus convenis professionals i, a la petita possibilitat, de creure’s que som persones amb capacitat per aprendre i per millorar, amb la possibilitat de reconèixer les possibles errades i encerts i també de poder acceptar les possibles vulnerabilitats i fortaleses com una part del tot que comporta ser vida i persona. Més enllà de l’ego natural de cadascú per voler ser allò que vulgui ser, respectant els diferents camins i els diferents objectius, fins i tot, les diferents madureses que cadascú tenim en certs moments i que la societat que ens envolta ens imposa com a norma a fer i complir.

Respectar decisions. Sostenir accions. Acompanyar-les. Veure més enllà, sense la càrrega de la “pena”, del “pobret” que només ens mostra la superioritat amb la qual podem arribar a tractar als altres. Escoltar activament i posar silencis quan l’altre busca paraules, poden ser elements de cura. Una abraçada inesperada, una mà que acarona, cercar un somriure amb una història, són possibles elements de cura sempre que l’altre les accepti com a tal. Un dinar, un berenar, una passejada pel bosc, per la ciutat, un bona nit, un petit conte o una cançó presencials, també ho podem arribar a ser. Com també poden ser elements que poden ajudar a crear un vincle, una rutina, un límit, un acompanyar i una, de nou, una cura.

A tenir cura, s’aprèn o es neix? Crec que es té. És quelcom innat a les persones, però que en alguns casos es pot arribar a desenvolupar més que en altres i, en certs moments, pot arribar a desaparèixer. També es pot arribar a aprendre i comprendre, amb llibres i amb la pròpia experiència en el camp de la cura. Però cal tenir clar que si no has sentit, algun cop, que algú t’ha cuidat, per molt que ho busquis o vulguis viure’l, no podràs saber què significa cuidar o sentir-se cuida’t. Per aquest fet, hi ha professions i professionals que són importants per a la societat que ens envolta, perquè poden donar sentit a infants, joves i adults, el significat i l’emoció de cuidar-se i de sentir-se cuidat, de restaurar l’emoció de la cura. O com a mínim, de permetre’s cuidar-se. I aquest fet, no depèn del lloc social on estiguis, ni de la capacitat econòmica que tinguis, ni de la teva pobresa, ni de la teva cultura, ni tampoc de la teva capacitat d’autocontrol emocional... Només depèn de la petita possibilitat que algú, sigui conegut o no, tingui un vincle biològic amb tu o no, t’hagi vist, mirat i reconegut com a persona alguna vegada. Donant-hi la possibilitat que algú t’ha dit “Cuida’t”. Fent que sentis l’emoció i la restauració de l’emoció de la cura en la teva ànima i reconeguis aquesta possibilitat en tu, per poder tenir cura d’altres o de tu mateix. I això només ho pot fer algú que t’hagi donat la possibilitat, per petita que sigui, de sentir-te i veure’t com a persona, com a ésser essencial de la vida.

Per aquesta raó, és important que els i les professionals de la cura i de l’acompanyament a les persones, se sentin, en algun moment valorades i valorats com a professionals essencials, com a professionals que permeten donar vida, ser vida i restaurar-la, mitjançant la cura i l’acompanyament respectuós.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article