Actituds destructives en l’adolescència (Part 2)

A la primera part d'aquest article vaig parlar de l'aïllament, les mentides, la manipulació, les  rebequeries i es xantatge emocional. 

Avui abordaré altres temes que, desgraciadament, són molt presents a l'adolescència. El primer que vull dir és que ser adolescent no és gens fàcil. Es troben a una etapa aparentment intermèdia entre la infància i la vida adulta, però dic aparentment perquè, de fet, no ho és. L'adolescència és una etapa per se. L’OMS (que no es caracteritza per ser molt ràpida) la divideix en dues fases: adolescència primerenca de 12 a 14 anys i adolescència tardana de 15 a 19 anys. Hi ha que diu que als deu anys ja s'hi torben, tot i que jo penso que es tracta de la pubertat que pot formar part de l'adolescència o el final de la infància, però si mireu a internet descobrireu diferents classificacions i franges. Això és degut al fet que els processos de maduració biològica no són iguals per totes les persones, per tant, es fa complicat escollir una edat vàlida per a tota la població. 

L'adolescència és un moment vital, ja que és quan formen la seva identitat com a persones. També, és el moment que el cos adquireix, a poc a poc, la forma i mida “definitiva”, i evidentment es produeixen molts canvis psicològics i socials.

I ara diré la meva frase d'or abans d'abordar el tema d'avui: no hi ha adolescents problemàtics, hi ha adolescents amb problemes.  

No podem oblidar que durant aquesta etapa el seu cervell no està acabat, de fet està a mig camí. En l'article Neurociència i adolescència explicava que el cervell triga uns trenta anys a acabar de formar-se i totes les conseqüències que porta aquest fet. Per tant, sí, tenen cos d'adult, parlen i s'expressen com si ho sabessin tot i sobretot es creuen grans, però no compten amb totes les eines d'un adult, ni biològicament ni socialment ni econòmicament, per tant, tot plegat es complica.

I hi ha adolescents que pateixen i altres que pateixen molt. Avui parlaré dels darrers. Pena extrema, depressió i distímia. La diferència fonamental entre aquests tres termes és la profunditat i duració. La tristesa pot ser un episodi puntual que tingui una data de caducitat, i sobretot, té una causa clara: un trencament de parella, d'amistat, un suspens. La depressió és un problema mental greu, en el qual cal que intervingui una professional (psicòloga o fins hi tot una psiquiatra), i en canvi els símptomes de la distímia són menys forts que el de la depressió, però pot arribar a durar més.  

Si bé els símptomes són semblants: tristesa, desesperança, sentiment de culpa, inutilitat, pessimisme, abatiment. Sovint va acompanyat de baixa autoestima, pèrdua de la gana, manca d’il·lusió i canvis d'humor.  

L'origen d'aquest estat pot ser molt divers: des de situacions que impacten directament a la vida de la persona adolescent i no té prou eines per afrontar-la (la mort d'un familiar o una mascota, repetir de curs, separació dels pares poc cuidada), l'obesitat (o que pensin que la tenen), els  conflictes amb el grup d'iguals (a l’escola, a l'extraescolar, al barri), assetjament escolar, problemes acadèmics. I què podem fer les famílies per evitar aquest problema?

• Aprendre a construir i mantenir amistats sanes.
• Mantenir-se actives (fent algun esport, si és un esport en equip molt millor).
• Tenir una estructura (horaris, rutina, temps de descans). 
• Escriure un diari privat. Sembla mentida, però escriure tot el que et passa pel cap pot ser molt sanador. Desfogar-se amb llibertat és fonamental.
• Tenir expectatives realistes, totes les mares i pares creiem que el nostre fill és el més llest, amb màximes capacitats, etc. No passa res per ser normal i acceptar el fracàs estoicament.
• No pots oblidar que de vegades es guanya i altres s'aprèn. 
• Demanar ajuda. Si no saps com fer-ho, o quin pas donar, hi ha molts especialistes en aquesta etapa —com jo— que sabrem donar-te les eines que necessites per treballar per la prevenció d'aquests problemes i fins i tot, acompanyar-los en aquest moment tan complicat. 

Com és de suposar, molts d'aquests temes s'han d’abordar des de la infància. Si mai ha fet esport, serà impossible que comenci amb quinze anys, i el mateix passa amb moltes de les eines que he esmenat abans.  

Molts ànims i no dubtis en preguntar i buscar informació. No naixem sabent com acompanyar, cal aprendre!