Menystenint el voluntariat

És curiós com canvia tan ràpidament la percepció del voluntariat per part de les administracions públiques.

Fins fa pocs mesos, des de les diferents administracions públiques, principalment Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona, se'ns ha estat lloant per la tasca realitzada al llarg de tota la pandèmia. Hem estat considerats (després de lluitar-ho i reivindicar-ho) com a personal essencial, i s'ha reconegut que sense el compromís del voluntariat al llarg d'aquests dos anys, la situació de crisi social que estem patint al nostre país, i que d'una manera més intensa estan patint les persones amb major grau de vulnerabilitat, seria terriblement insuportable. Tot eren flors i violes. Bones paraules, lloances, reconeixements públics...

Però ara tornem a la crua realitat del dia a dia. I la realitat vol dir que les bones paraules s'han de traduir en un suport efectiu a través dels pressupostos i finançaments de les administracions. Curiosament, acaba de sortir publicada la resolució provisional de la convocatòria de subvencions per a la reactivació i l'enfortiment de l'economia social i solidària, convocada per l'Ajuntament de Barcelona. I què ens trobem? Que la subvenció que, anualment i de manera recurrent estava rebent la Federació Catalana de Voluntariat social des de fa anys per al desenvolupament dels seus programes d'economia social, han desaparegut totalment. Ha passat a “0” euros.

Aquesta és la realitat pura i dura de la importància que les (o, com a mínim algunes) administracions públiques del nostre país donen al fet que el voluntariat sigui personal essencial i indispensable per a la cohesió social i per a facilitar l'acompanyament i la inclusió de les persones vulnerables. El voluntariat té un valor de “0” euros. No valem res. Se'ns està tornant a menysprear i menystenir. Les paraules boniques i les lloances se les ha endut el vent, com bé pregonava als quatre vents l'inestimable Bob Dylan.

Malgrat tot, nosaltres seguirem fent la nostra feina, perquè la qualitat vital d'un país no la donen els polítics ni les administracions sinó les persones que creuen en les persones, que es comprometen amb els seus conciutadans (especialment amb els que han d'afrontar situacions de major vulnerabilitat) i que lluiten per la construcció d'una societat més justa i humana.

Ningú podrà amb nosaltres. Ningú ens esborrarà de l'agenda política i social, malgrat que els interessi fer-ho perquè els resultem incòmodes en desemmascarar situacions d'injustícia flagrant.