Conciliar, educar, construir comunitat

Arriben les vacances escolars i amb elles les dificultats de famílies i joves. Dificultats que evidencien les mancances de la construcció comunitària i com n'és d'important. En aquest sentit, també, la importància de la mirada diversa, l'empatia cap a les necessitats.

El fet que les vacances escolars no coincideixin amb les de les famílies —o només en el cas que hi hagi avis i àvies en disposició i condicions de fer-ho—, la crisi derivada de la pandèmia —però que ja arrossegàvem—, la precarietat laboral i la manca de mesures que permetin una conciliació real, posen sobre la taula la necessitat de donar sortides diverses a necessitats molt diverses.

No és el mateix pels infants de 0 a 3 anys, que de 3 a 12 o que adolescents i joves. El sector més “abandonat”, al meu entendre, són els adolescents entre 13 i 17 anys que troben poques opcions de lleure més enllà de les pantalles. A l'adolescència i la manca de motivació, que sovint s'hi associa, ens trobem amb persones que han patit de prop la pandèmia; un tancament domiciliari de tres mesos i dos anys amb mesures extraordinàries a les aules, educació virtual i manca d'espais de relació presencial.

Les pantalles han omplert les seves vides i ara assenyalem, les persones adultes, que han de sortir-ne. Tot això sense espais ni opcions. D'entrada, hi ha poca oferta de lleure per a adolescents, la majoria de casals acaben a 12 anys i els dedicats a joves solen ser a partir dels 16. D'una altra banda, són activitats no massa assequibles —de forma general— en un moment en què allò que és bàsic puja de preu i no sembla tenir aturador.

De forma massa freqüent, horaris, centres cívics o espais públics no són acollidors per al jovent. No són espais oberts, no hi ha activitats a les quals es pugui accedir sense inscripcions, sense previ avís o són espais excessivament controlats i pautats. Així, en un moment en què hi ha desencís, inseguretat o percepció d'exclusió, el jovent no té espais amables als quals accedir, simplement accedir per estar-hi, compartir, parlar o jugar sense pautes més enllà de les de compartir i conviure.

Abans el carrer era un espai on jugàvem i compartíem, ara el carrer és un espai ple de cotxes, de prohibicions i, massa sovint, renyines de persones adultes per coses nímies. El jovent és part de la comunitat i la base per construir la societat i comunitat del futur. Un futur que té un present aterridor —canvi climàtic, guerres diverses i una de ben propera, precarietat, atur...— i no els hi posem fàcil poder fer i desenvolupar-se.

És assidu que les normes passin per sobre dels drets i encara més quan són els drets de grups socials invisibilitzats, ho sabem les dones, per això reclamem polítiques de la diversitat i amb perspectiva de gènere. Ho pateixen els i les nostres adolescents a qui victimitzem, acusem de passivitat i egoisme i també criminalitzem. Són el futur, el nostre futur i cal donar eines per a la reconstrucció des d'una perspectiva no adult-cèntrica, de gènere i diversa. Cal confiança i construcció de xarxes. Cal parlar-hi i escoltar el que volen. Cal construir la comunitat de forma conjunta i no d'esquenes, ja que tota aquesta situació està empenyent els i les adolescents a l'aïllament.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article