L’estigma del VIH/Sida i la verola del mico


Aquesta setmana, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha declarat la verola del mico com a una malaltia d’emergència de salut pública d’importància internacional. Una categoria que, fins ara, només estava reservada per a la Covid-19 i la pòlio. Aquest és un anunci que a la llum de l’experiència amb la pandèmia que vivim des de 2020 ens hauria de preocupar més com a societat. Potser no tant pels símptomes de la malaltia, ja que en la majoria dels casos no són greus, sinó perquè, com hem après amb les diferents variants del coronavirus, la distribució d’un virus nou fora del seu àmbit habitual pot generar variants que provoquin problemes greus de salut pública. L’OMS, per tant, ha fet un clar toc d’atenció als països i les societats davant d’aquesta malaltia.

L’expansió de la verola del mico ens ha deixat veure diverses paradoxes. La primera, i més òbvia, és que novament una malaltia que ja era endèmica en el Sud Global es torna preocupant quan entra en contacte amb les societats del Nord. Igual com va passar amb el virus del Zika, la malaltia només va entrar a l’agenda dels mitjans i als debats globals quan va amenaçar els països més rics. La segona, i aquest és el principal tema de debat que hauríem de tenir al voltant de la verola del mico, és que, tot i l’experiència i les lliçons apreses durant la lluita contra la pandèmia de la SIDA —que encara està lluny d’acabar—, comencem a reproduir novament els estereotips i estigmes dels anys 80 cap a col·lectius concrets de persones, com el dels homes que fan sexe amb altres homes.

Els fets ens indiquen que la immensa majoria dels contagis de la verola del mico al Nord Global —incloent-hi l’Estat espanyol, on Madrid i Barcelona en són els principals focus— es produeixen entre homes que practiquen sexe amb altres homes. Això, en part, és perquè la forma com es contagia el virus —amb la respiració cara a cara o el contacte amb la pell de persones infectades— té en la pràctica sexual de qualsevol mena el millor dels seus aliats. També perquè, en el moment de l’expansió de la malaltia en què estem ara, el virus circula gairebé exclusivament per determinats col·lectius, i la casualitat fa que sigui principalment el d’homes que fan sexe amb altres homes.

Dos fets que, junts, ens fan rememorar els moments fundacionals d’Acollida i Esperança, a inicis dels 90, on la societat mirava el VIH/Sida com a la malaltia d’uns determinats col·lectius i els girava l’esquena, contribuint amb la seva indiferència a una expansió més ràpida i a una mort molt trista. Uns anys d’estigma, rebuig i abandonament que van afectar milions de persones a tot el món i les van abocar a la soledat i el menyspreu. Però sembla que no n’hem après gaire perquè, avui que el principal col·lectiu afectat per la verola del mico és el mateix que llavors, la societat torna al mantra del VIH: una malaltia que no afecta tothom —a mi no em pot passar— i el remei de l’abstenció sexual per no contagiar-se.

En paral·lel, i aquest sí que és el gran canvi respecte del VIH, les administracions públiques s’estan movent entenent el perill que la verola del mico suposa per a la salut pública i ja s’han iniciat els processos de vacunació, principalment entre el col·lectiu de persones més afectades. El repte d’avui, 40 anys després de l’inici de la pandèmia de la sida, és atendre i fer arribar la informació d’aquest nou virus al col·lectiu de persones de risc sense reproduir els estereotips i els estigmes dels vells temps.

El missatge de la necessària vacunació i la necessitat d’autoprotecció ha de poder arribar a aquelles persones que més pateixen la malaltia, sense marcar-los socialment ni discriminar-los. Focalitzar, no estigmatitzar. Aquest va ser el lema en la lluita contra el VIH/Sida, i ha de tornar a ser-ho en la lluita contra la verola del mico. Ens hi va molt.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article