L’alexitímia, un problema invisible

Gairebé totes en algun moment o altre de la nostra vida ens quedem bloquejades i no ens sabem expressar. No sabem respondre a la pregunta “com et sents?” o “com estàs?”. Això, si ens passa una vegada de tant en tant, està acceptat, però el problema és quan ens passa molt sovint. Quan ens passa tan sovint que no som capaces d’entendre moltes de les nostres emocions.

Aquesta problemàtica té un nom que prové del grec, i és alexitímia. O, traduït literalment, “no tenir paraules per a expressar les emocions”. Ens ressona, oi?

Doncs bé, per què és un problema? Almenys per a mi ho és, perquè soc incapaç de deixar anar un t’estimo a la família, perquè soc incapaç de sentir por davant de les coses noves o, si la sento, verbalitzar-ho. Perquè soc incapaç de sentir emocions si no és d’una forma molt extrema i, de vegades, ni tan sols així puc saber què sento.

Per a mi l’alexitímia ha estat un problema i, tot i que no estic diagnosticada, m’identifico en moltes coses que em porten a pensar que en puc tenir, potser no en un grau molt elevat. I dic que potser no en alt grau, ja que hi ha vegades que sí que soc capaç de dir un t’estimo o un perdó, però n’hi ha d’altres que ni que m’ho vulguin arrencar de dins.

I plorar en públic? Ni pensar-ho. Sola i a l’habitació. Ara bé, exposar-me en públic per a què la resta puguin saber com em sento i, de vegades, no saber-ho ni jo mateixa? Encapçalo la llista.

Des de sempre m’ha agradat llegir i crec que la raó és molt senzilla: intentar endevinar què senten els personatges de les novel·les que llegeixo i extrapolar-ho a si ho puc sentir jo en algun moment. Perquè quan es barregen el TEA (trastorn de l’espectre autista) i l’alexitímia pot ser un caos, però això són figues d’un altre paner i potser tocarà per a un altre article d’opinió més endavant.

Però he decidit fer llengua de signes, on es necessita molt l’expressió facial... On m’he ficat? A la meva passió, o a una de les meves passions. Però... i si no surt bé? Doncs segueixo intentant-ho, perquè a la primera estic segura que no sortirà. Així que, quan em van dir que havia suspès el C1, em va agafar de tot. Em vaig enfadar amb mi mateixa i vaig pensar què hi feia, al món, si no hi havia manera de poder ser bona en allò que m’agrada.

El dia de les notes del C1 vaig trucar al telèfon de prevenció. Tot per no complir unes expectatives (auto)imposades que em feien “no estar a la mateixa alçada que la resta de companyes”, i on una veu interior em deia que no en tenia n’idea, de llengua de signes. Que el que m’ensenyaven a la carrera no era res comparat amb el que feia al C1.

Per tant, l’alexitímia es va mantenir a ratlla, perquè vaig poder identificar com em sentia: decebuda; i vaig poder fer un pas per a la meva estabilitat emocional i física: trucar al telèfon de prevenció de suïcidis, perquè volia fer com l’Aina de quinze. Marxar i deixar de ser una molèstia. I no era la primera vegada que em passava la idea pel cap. Sabia, però, que tampoc no seria l’última. Perquè l’historial que carrego a l’esquena amb tan sols vint anys és molt i molt gran.

La moralina que en vaig extreure: no cal ser al mateix nivell que la resta, només cal estar bé amb una mateixa. Perquè el món no està fet a la mida de ningú. Per tant, ara em toca deconstruir-me i (re)aprendre què significa ser jo mateixa amb totes les meves complicacions.

Perquè hi ha una metàfora que utilitzo sempre i un vers que la defineix molt bé: la vida és un laberint, i, com diu el meu grup referent: i al final d’aquest laberint només hi ha un t’estimo.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article