Encara val amb donar feina a treballadors i treballadores pobres?

Agost. Mitja Catalunya estem de vacances, però molts serveis socials estem oberts i atenent a les persones que més ho necessiten. Perquè tot i que algunes persones tenim la sort de poder viatjar aquests dies, d’altres, moltes, no podran sortir massa dels seus barris. Tinguin o no tinguin feina moltes persones treballadores no compten amb recursos suficients per fer vacances.

Agost. Un temps de vacances, però també un bon moment per la reflexió i per plantejar-se reptes de futur per les polítiques socials. Tot i les importants millores en les cobertures laborals que han suposat els ERTO, la reforma laboral, i l’increment del salari mínim interprofessional (SMI), els expedients socials per ingressos insuficients continuen creixent i tenint un pes important als serveis socials.

Com sempre, des de la recuperació de la democràcia el 1975, quan les polítiques socials estatals i autonòmiques no arriben, són els serveis socials municipals, els ajuntaments, qui ha de cobrir les necessitats de les famílies. Qui ha de completar amb ajuts i beques el que no poden cobrir les famílies. I no parlo dels ajuts d’urgència social, pel quals són competents els ajuntaments, parlo d’ajuts per “completar” el dia a dia de la gent vulnerable.

En la darrera reunió amb l’equip de coordinadores dels serveis socials del Prat, vàrem dedicar una bona estona a reflexionar sobre aquestes situacions de vulnerabilitat. Ja no podem valorar només l’accés de les persones a les prestacions socials només pel volum dels seus ingressos. Avui l’element que s’ha de tenir sempre de referència per garantir l’accés a un servei social és la renda disponible de les persones, allò que els queda disponible després de pagar, amb el seu sou, les seves necessitats bàsiques. Amb els salaris baixos i amb l’altíssim preu dels lloguers i els subministraments a moltes persones el “que queda després de pagar” és cada cop menys.

Com ens explica Fernando Fantova i d’altres estudiosos de les polítiques socials, avui el factor treball ja no és cabdal per la promoció social. Mentre les feines siguin precàries i estiguin mal retribuïdes, tenir feina ja no et garanteix sortir de la pobresa. Aquella època en què els educadors i educadores socials podíem convèncer als joves dels programes de garantia social que es formessin i que així trobarien feina i tindrien una vida millor sembla que s’ha acabat. Ja no val amb donar feina als pobres.

Suggereixo que agafeu el metro en qualsevol línia (L1, L5, L9,...) de punta a punta un diumenge a primera hora del matí o a darrera hora de la tarda i mireu quantes persones van a treballar i quantes d’oci. Us sorprendrà la quantitat de gent que treballa un diumenge. I plantegeu-vos també quines feines fan.
El ressorgiment del treball en condicions precàries situa a molts sectors populars en situació d’alta vulnerabilitat social. Uns sectors vulnerables on es barregen joves, dones, gent gran, població immigrada de “primera i segona generació”, i molts majors de 35 anys amb baixa formació. Les situacions de precarietat, que porten a la pobresa, no es donen estrictament de forma individual, sinó en el marc de les relacions familiars, i, per tant, cal estendre el diagnòstic de vulnerabilitat social a bona part de les famílies treballadores de Catalunya, Espanya i Europa.

Aquesta situació d’alta precarietat laboral i amb poques perspectives de millora, agreujada per la pressió del mercat de l’habitatge, que dificulta l’accés i la permanència en un habitatge, situa a molta gent al llindar de la pobresa econòmica. Insisteixo, tinguin o no tinguin feina, percebin o no percebin una prestació (RGC, IMV, atur,...). Una situació de vulnerabilitat que impedeix l’autoidentificació, la consciència de pertànyer a un col·lectiu i, per tant, la solidaritat, tan interna com amb el gruix dels treballadors i treballadores estables.

Com deia al començament de l’article, cal valorar molt positivament els ERTO, claus durant la pandèmia per evitar que es produís una escalada inassumible de pobresa, i la pujada de l’SMI i la reforma laboral que ha millorat sous i estabilitat de milers de persones treballadores, però necessitem més per canviar la injusta estructura social que tenim.

Soc conscient de l’obvietat del que afirmo, però no per obvi ha de ser menys important insistir-hi. Mentre no controlem el preu dels habitatges i els costos dels serveis bàsics, i no rematem les polítiques socials i laborals, la vulnerabilitat social, la precarietat i la pobresa (si és que no és tot el mateix) no s’aturarà. Hem de reforçar més i millor les polítiques socials i els serveis que les desenvolupen o les conjuntures socioeconòmiques ens passaran per sobre de nou com el 2009. El gran repte pel proper curs i potser dels següents. Bones vacances.