L’anhel de cuidar


“Me gustaria que me dijeras como hace uno para saber cual es su lugar, yo por ahora no lo tengo, supongo que me voy a dar cuenta cuando esté en un lugar y no me pueda ir, supongo que es así, ya va a aparecer... todavía tengo tiempo de encontrar-lo”. Frase final de Un Lugar en el Mundo (1992) de Adolfo Aristarain

“(...) D’aquí la necessitat de jubilar-se, perquè ja no entenen el món i potser s’han resignat a no entendre’l, però d’alguna manera encara han de fer l’esforç d’adaptar-s’hi i es volen jubilar per deixar de fer aquest esforç. (...)”. Entrevista en El Núvol a Damià Bardera sobre el seu últim llibre de contes Bèsties de companyia (2022)

“Et sents fred i perdut en la teva desesperació?// Vas construir esperança però el fracàs és tot allò que has conegut// Recorda tota la tristor y frustració// I deixa’l anar// Deixa’l anar”. Iridescent, de Linkin Park (2010)

L’anhel de cuidar, quan desapareix? O, millor dit, quan el tens present i vols que formi part de la teva vida personal i professional? S’aprèn en les formacions acadèmiques de la cura a les persones? O, simplement, és alguna cosa que es té i que t’empeny cap a una professió d’atendre i tenir cura dels altres, tinguin l’edat que tinguin o siguin quines siguin les seves circumstàncies? Es pot arribar a perdre aquest anhel de cuidar als altres?

Per què es pot perdre aquest anhel de cura? Per les circumstàncies de la vida? Pel famós burnout professional? Per al moment pel qual estàs travessant el teu camí existencial? Per l’edat vital i emocional? Per què costa tant recuperar aquest anhel? Per la manca de motivació? Per la resignació d’allò que no s’aconseguirà? Per tenir fites poc concretes i masses elevades? Per què s’enceta recerques en formacions no reglades o en llibres o manual d’autocomplaença o, d’autoajuda, per tornar-ho a sentir en tu? Què ens passa quan ja no volem cuidar ni tenir curar dels altres? 

Potser és el moment d’adoptar altres mirades, conèixer altres formes de fer i de pensar, de reflexionar per què fem això i no s’intenta fer d’altres formes i d’altres maneres, que no han de ser millors ni pitjors, sinó, simplement, diferents. Potser cal reconèixer que has crescut i que ja no pots cuidar més, ni estar present en les vides dels altres des de la cura i has d’acceptar que ho pots fer des d’un altre lloc. Un lloc més allunyat del dia a dia, menys natural, més lluny de les rutines i més artificial, més acadèmic o de la coordinació d’equips o supervisions de professionals. 

Potser ja no té sentit a la teva vida professional continuar cuidant, perquè ja no saps cuidar, ni cuidar-te ni cuidar-ne. Potser només és el pas del temps i que has de deixar lloc a altres perquè facin aquesta cura que tu, per les raons que siguin, no pots fer ja, perquè les teves fites es troben en altres espais, en altres moments, en altres temps vitals i emocionals.

Com recuperar aquest anhel de cuidar? T’ho ensenyen, realment, en algun lloc? O has d’aprendre i acceptar tu mateix que l’has perdut? T’ho han d’indicar els teus companys i companyes de professió i de vida? O els propis usuaris o persones a qui atens en els diferents serveis t’han de donar pistes de què alguna cosa et passa quan estàs amb ells o elles?

Com ho pots recuperar, quan ja no el tens, quan ja no ho sents dins teu? Has d’iniciar uns processos de queixes com les condicions econòmiques i de treball? Protestar per la manca de formació específica o de visualització de certes professions del tercer sector que tenen cura de les persones?

Visualitzar en articles o reunions amb les administracions i institucions la necessitat de recursos en tots els àmbits (econòmics, materials, tècnics...,) i posar-los sobre la taula, conjuntament amb la manca d’un projecte clar i continuat, que no es vagi canviant cada any o amb cada canvi de govern de cura cap a les persones i infants vulnerables?

O dir que no se’ns escolta als diferents i les diferents professionals que treballen directament amb les persones de les quals tenen cura i les institucions s’enorgulleixen a dades que no són qualitatives, sinó simplement, quantitatives? O es pot recuperar fent estudis estadístics sobre diferents situacions professionals desenvolupats pels diferents contextos que hem patit i patirem?

O només cal acceptar que ja no tens aquest anhel de cuidar i cura que, en el seu dia, et va empènyer a triar una formació i una professió que t’apropava a les persones i a les seves necessitats i històries personals, amb la mirada de poder sostenir des del respecte i ajudar a provocar un canvi, una possibilitat de ser i no estar, simplement a la vida. Llavors, què pot quedar per poder recuperar aquest anhel?

Potser, només escriure aquestes línies i que algú pugui respondre a ell per poder parlar-ho.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article