Temps de vacances. Temps sense deures?

L’altre dia, feien un programa on es debatia si eren necessaris els deures escolars durant el període de vacances que gaudeixen els nens i les nenes. Un debat que es repeteix any rere any i que ens planteja qüestions més profundes que “deures sí” versus “deures no”.

Potser el problema s’obre entorn de les vacances. En dos mesos i mig d’oci, no té per què oblidar-se allò estudiat o, almenys, la majoria de l’aprenentatge assimilat durant la temporada del curs acadèmic. Especialment si ha estat un aprenentatge viscut, sentit i generador d’un interès personal dels infants reflex de la seva curiositat pel món i les seves ganes d’aprendre. I és que hi ha experiències que mai s’obliden.

D’altra banda, és cert que l’estiu és una gran oportunitat per a estimular i consolidar aprenentatges. En aquest sentit, les oportunitats d’aprenentatge estiuenc es poden plantejar des d’altres perspectives més enllà dels deures.

Tal vegada no es tracta d’eliminar totalment el procés d’ensenyament a l’estiu, sinó facilitar i promoure la possibilitat de realitzar activitats lúdiques i culturals que ajudin a assentar allò après, aportant nous aprenentatges de manera més grata, com ara amb jocs (de taula, de construcció, d’exploració...), activitats o lectures amenes que no li suposi a l’infant cap obligació i on pugui participar la família.

Seria beneficiós que, des de la xarxa d’espais culturals, lúdics, naturals i educatius (biblioteques, parcs, places...) pròxims a l’entorn social de nenes i nens, de manera comunitària i reforçada, s’oferissin i facilitessin orientacions i programes educatius amb possibles activitats creatives per a la infància. Primordialment tenint en compte que per a les famílies de baixos recursos econòmics o de realitats socials desfavorables, l’estiu és un període difícil de gestionar perquè els seus fills gaudeixin de propostes pedagògiques de qualitat.

Per a indagar en la qüestió de “deures sí o no durant vacances” s’hauria d’aprofundir més mitjançant preguntes com ara: Quin tipus de societat és la que vivim o en la qual volem que les nostres nenes i nens visquin? Què és el que els mou i quins aprenentatges pot oferir el nostre entorn social i cultural per a facilitar l’aprenentatge de nenes i nens, especialment per a famílies en entorns desfavorables?

El consumisme ha potenciat unes expectatives personals en les nostres societats; hauríem de pensar si hem de traspassar-les a les noves generacions. Des de la infància ens inculquen, la majoria de les vegades de manera inconscient, que hem d’estudiar, no sols per a aconseguir un buit en el món que ens faci feliços, sinó per a aconseguir un graó més alt perquè això, utòpicament, garantirà un confort.

Una suposada meritocràcia de tipus new age individualista que oculta la importància dels entorns socials, així com les dificultats quotidianes de diferents col·lectius (de baixos ingressos econòmics, amb difícil accés a espais culturals o formatius, amb alguna mena de discapacitat o problemes d’exclusió o segregació). La majoria de les persones es passen la vida intentant arribar a la meta. Tenim integrat el sentit de la competència i gairebé no reparem en ella, i ignorem la quantitat de xarxes comunitàries de suport requerides per a obtenir millores socials.

El període de vacances és temps de desconnexió per als adults, però per als infants també. És també temps de noves relacions d’amistat, de respecte a l’hàbitat que els envolta, d’enfortir vincles socioafectius amb la família o portar unes rutines; són algunes de les activitats necessàries per al desenvolupament maduratiu dels infants. Fins i tot l’avorriment és beneficiós per a retrobar-se i reactivar la creativitat.

Les activitats creatives, educatives i les experiències lúdiques i culturals, sobretot si estan reforçades per diversos eixos i xarxes socials i culturals, són aprenentatges necessaris per a la correcta evolució de nenes i nens.