Crisi, dones i treball: més càrrega i més precarietat

Per tercer any consecutiu, la crisi ha estat la gran protagonista de la nostra realitat social. I personal, en moltíssims casos. El 2008 esclatava, el 2009 s’estenia i el 2010 ha continuat fent estralls. Ara fa un any, la Fundació Surt feia públics els resultats d’una recerca que, amb el títol Dones en Crisi1, reflecteix alguns dels efectes amb perspectiva de gènere en l’àmbit laboral. Reprenent el fil de l’article que la presidenta de l’entitat, Fina Rubio, publicava fa un parell de mesos en aquesta mateixa secció, amb aquesta aportació vull fer èmfasi en tres vessants de l’impacte de la crisi: el deteriorament de la qualitat de l’ocupació, l’acumulació de desavantatges en el cas de les dones migrades i l’aparició de nous obstacles per a les dones treballadores.

En relació a la qualitat de l’ocupació, cal recordar que, abans de la crisi, moltes dones realitzaven diverses feines parcials i precàries que combinaven per complementar els ingressos. Per gairebé totes aquestes dones (subocupades, o més aviat sobreocupades donada l’acumulació d’ocupacions precàries, en bona part al mercat informal) la crisi ha suposat la pèrdua –si més no, parcial— de les ocupacions, la reducció del número d’hores treballades o, en alguns caso, el pas cap a l’atur (no sempre enregistrat ni amb subsidi, donat el marc informal en què treballaven). Moltes de les dones entrevistades en el marc de l’esmentada recerca s’han vist forçades a reduir les hores treballades en ocupacions que ja eren parcials i precàries, i per tant insuficients per la seva autonomia. Amb la crisi, es podria dir que viuen una situació de “desocupació a temps parcial”.

El deteriorament de la qualitat de la feina ha aguditzat una precarietat laboral ja estructural abans de la crisi. La intermitència en el treball, la inestabilitat laboral i els baixíssims salaris fan que, sovint, treballar no compensi en relació a les despeses que genera. Tanmateix, algunes dones descriuen pràctiques fora de la legalitat, com la combinació d’una feina amb el cobrament de la prestació d’atur, per tal de sostenir una empresa en fallida i un augment de la càrrega de feina al lloc de treball. Malgrat la multiplicitat d’estratègies de recerca desplegades i l’alt grau de motivació, les entrevistades també descriuen un augment de les dificultats per trobar ocupació. A més, es detecta un funcionament deficient dels canals habituals de recerca, amb l’existència d’estafes en la selecció de personal i d’una demanda de perfils professionals excessivament qualificats en relació al lloc de treball.

Pel que fa a les dones migrades, cal dir que gènere i immigració són dimensions que, en creuar-se, reforcen i aprofundeixen la discriminació i la desigualtat en què es troben a la societat i, per tant, també al mercat laboral. Intentar incorporar-s’hi quan es procedeix d’un dels anomenats “països en vies de desenvolupament” significa sumar noves discriminacions i obstacles, travessats també per les desigualtats de gènere. Les condicions de precarietat amb què s’incorporen al mercat de treball –en cas que ho aconsegueixin—afecten directament els seus drets humans i, especialment, els de ciutadania i que les converteixen en població molt vulnerable.

Aquesta incorporació precària està normalment vinculada a una pèrdua de nivell professional, doncs la majoria d’elles s’insereixen en categories i ocupacions per sota dels nivells professionals i formatius que tenien als països d’origen. Per a moltes d’elles, els nínxols ocupacionals en els que se centraran les seves possibilitats laborals estan vinculats a tasques d’atenció i cura de les persones, configurant les anomenades ‘cadenes globals d’afecte i cura’. Un fenomen de dimensions transnacionals que té el seu origen en la confluència de dos processos de crisi: la crisi de la reproducció social als països d’origen i la crisi de la cura als països de destí. Aquestes cadenes transfereixen els treball de cura d’unes llars a unes altres, i d’unes dones a unes altres.

Per últim, l’aparició de nous obstacles a què es fa referència al principi de l’article té a veure amb l’impacte de la crisi en les dinàmiques familiars. A banda de que la majoria de les famílies monoparentals –que són les més vulnerables— estan encapçalades per dones, les formades per més membres adults no reparteixen equitativament les tasques que reincorporen a la llar per reduir despeses. La modificació d’hàbits de consum i de vida genera situacions, suposadament neutres, que amaguen moltes més desigualtats no visibilitzades. Cal recordar que la família no és un lloc neutre per a les relacions de gènere: quan parlem de reducció de les despeses i d’assumpció de funcions que potser estaven externalitzades, en realitat estem dient que les dones assumeixen una càrrega de treball superior a la que ja suportaven.

De fet, les dones entrevistades per a la recerca Dones en Crisi descriuen com elles han estat les impulsores i gestores de la transformació de l’economia familiar, alhora que han assumit la càrrega extraordinària de treball generada per la reducció de despeses. Si abans de la recessió la doble presència (al mercat de treball i a la gestió de la llar) resultava esgotadora per a les dones, els malabarismes imprescindibles per economitzar en temps de crisi i la pressió de la situació d’urgència fan que la situació esdevingui insostenible. A més de les tasques organitzatives, les estratègies adoptades (no externalització de tasques domèstiques i de cura, reducció de despeses d’oci i restauració fora de la llar, etc.) suposen un augment del treball domèstic i familiar que, principalment, assumeixen les dones.

Per tant, el volum dels treballs que realitzen les dones s’incrementa en la mesura que l’estat, la societat i la comunitat no poden –ni sovint volen- assumir i corresponsabilitzar-se dels costos de la reproducció social, que van molt més enllà de la maternitat.