Tornem a la normalitat. Quina normalitat?

Any rere any, quan tornem de les vacances i ens comencem a trobar amb la nostra gent coneguda, una de les frases més recurrents és la de “ja tornem a la normalitat”.

Tots donem per fet que la “normalitat” vol dir reprendre els nostres costums habituals, els de la nostra vida diària que es desenvolupa fora dels períodes de vacances: llevar-nos a una hora més o menys fixa, anar a fer la nostra feina o les tasques que tenim encomanades o de les que som responsables, portar els fills a l’escola (si és que tenim fills en edat escolar), tornar a fer les compres en els nostres comerços habituals, reprendre els embussos de les grans ciutats i les aglomeracions en el transport públic, respirar aire contaminat sense límits...

Però hauríem d’aprofundir una mica més i anar més enllà. En primer lloc, quan repetim aquesta frase de “tornar a la normalitat” vol dir que hem estat unes persones privilegiades perquè hem pogut fer vacances, hem pogut sortir dels nostres entorns més habituals, hem pogut respirar aire pur a la muntanya o gaudit d’uns dies de platja, hem pogut descansar trencant amb les nostres rutines monòtones de la resta de l’any, ens hem pogut ajuntar amb amistats que fa temps que no vèiem o passar uns dies amb els familiars que viuen més lluny...

Però en cap cas podem oblidar-nos de què hi ha moltes persones (moltes més de les quals ens pensem) que no han pogut gaudir d’aquests privilegis. La seva vida ha continuat, anònimament, per les sendes de la dificultat: la lluita contra una pobresa que els obliga a pensar, dia rere dia, en què menjaren aquell dia o com aconseguiran un ajut que els permeti comprar una medicació que no es poden pagar; la lluita contra una malaltia, estant ingressats en un hospital, perquè puguin vèncer aquesta espasa de Dàmocles que els amenaça constantment; la lluita perquè els seus drets, o els dels seus fills i filles, no siguin vulnerats de manera sistemàtica i puguin accedir a un habitatge digne i estable, puguin tenir garantida una educació de qualitat, puguin tenir accés a una sanitat pública que els hi doni resposta satisfactòria a les seves necessitats sense demora...

En definitiva, quan diem que “tornem a la normalitat”, ens hem de preguntar “a quina normalitat?”. La major part de “normalitat” està plena d’anomalies. És una anomalia que hi hagi persones que no puguin viure en un habitatge quan hi ha milers d’habitatges buits en els nostres municipis. És una anomalia que pugi el preu de l’electricitat i del gas de manera descontrolada quan hi ha algunes persones vinculades a aquestes empreses energètiques que s’omplen les butxaques a remolc dels ciutadans. És una anomalia que els governs de torn no prenguin decisions que afavoreixin a la ciutadania en lloc d’afavorir a les grans multinacionals, o que no prenguin decisions com nacionalitzar determinades empreses per a garantir els serveis bàsics a qualsevol ciutadà. És una anomalia que els serveis socials deixin de fer la seva feina quan hi ha milers de persones condemnades a la supervivència més ínfima. És una anomalia començar un curs escolar amb vagues del professorat perquè ni ells, ni sobretot els alumnes, tenen garantit un ensenyament en condicions d’equitat. És una anomalia que les persones amb algun tipus de disminució física, intel·lectual o sensorial no puguin accedir a una feina digna i estable que els permeti viure. És una anomalia que milers de treballadores i treballadores mileuristes estiguin patint la pobresa malgrat tenir una feina. És una anomalia que molts altres milers de persones ni tan sols puguin tenir feina. És una anomalia...

En definitiva, reprenem la nostra vida diària exigint als nostres representants polítics i legislatius que traspassin les línies de l’anomalia per a poder construir un món des de la normalitat de la dignitat personal i el respecte dels drets de tota persona, especialment, de les persones més vulnerables.