Mig vius però encara respirant; i més que mai aspirant


No és mal inici que les lectores/s d’aquest petit escrit mensual sigueu i seguiu en exercici d’aquest interès per la salut tant d’agrair. Significa que hem sobreviscut a un calvari canicular particularment difícil, tot seguint en la pèssima línia de concatenació o simultaneïtat de problemes i conflictes.

Immediatament, el cervell i el cor se’ns orienten just cap aquelles persones caigudes, amigues, companyes de lluites, que d’una manera notable per la freqüència ens han deixat en aquestes darreres setmanes. No tot ha estat “cop de calor” però també, junt amb les sindèmies habituals que no fan pausa ni vacances, ni que intentem fugir de la crema (sic) en una tàctica del cap sota l’ala, ben inútil. No fora just que fes un llistat amb noms de pèrdues ben doloroses. Hi hauria absències i limitacions injustes. Tanmateix, si voldria, a títol d’exemple, testimoniar el nostre particular condol, com a i referent emblemàtic, del cas del company Josep (Pep) Cabayol, periodista de SICOM – Solidaritat i Comunicació – i activista social impulsor de tantes lluites. El recordem en el moment de la fundació de la mateixa Marea Blanca de Catalunya al Paranimf de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, a l’Hospital Clínic, amb la seva intervenció sobre el dret a la informació i salut.

Precisament el proper 1 d’octubre tindrà lloc la tercera Assemblea General de la Marea Blanca de Catalunya. La segona va tenir lloc a la Sala d’Actes de l’Hospital de Mataró el 12 de març de 2016.

Ara, després del que hem viscut amb la brutal pandèmia Covid-19 ens cal una retrobada física i tornar a reflexionar sobre la lluita i la manera de com incidir cada cop més i millor en la nostra societat. La 3a Assemblea, serà el proper dissabte 1 d’octubre a les 9 hores a l’Auditori de Calàbria 66, al carrer de Calàbria núm. 66 de Barcelona. Us hi esperem a totes i tots. El company Enric Feliu de comunicació en penjava un escrit al respecte.

I, un cop tramesa aquesta inusual aportació – crida, de conjuntura, que calia i tocava-, no renuncio a esgotar unes píndoles de collita pròpia sobre el meu/nostre món entranyable de la salut, i la sanitat públiques, cada dia que passa més agredida, parasitada, mercantilitzada, derruïda i, en conseqüència, menys universal i menys saludable.

Instal·lats com sembla, de forma suïcida, en una cronificació progressiva abans no dictin els manaires un darrer pas letal que liquidi de facto i de dret el que ha estat la salut pública. El que és encara a dures penes, i volen que no sigui altra cosa que una estratègia de facturació, és a dir, acabar amb un veritable Sistema Nacional de Salut, fruit de la conquista social i del que ens sentim titulars, cofois i corresponsables. Ens sentim i, a més, ho som.

Hem anat transitant etapes ben definides i contrastades en aquesta fallida programada de salut. Les mútues privades i els grans negocis acaben de proclamar en la dualitat (que no “col·laboració) entre públic –privat que han guanyat la batalla. El darrer increment rècord de negoci del 7’2 % de mercat en el darrer any. I sense sostre a la vista.

Disposem d’una diagnosi certa, constatem l’evolució pandèmica i tardopandèmica, ens temem un greu pronòstic a curt i mitjà termini. Només caldria afegir noves amenaces en curs, com la mortalitat, la crisi climàtica, energètica, econòmica, bèl·lica. O la nova edició de la singular batalla de les vacunes ara perfilant quartes dosis, reforços i noves composicions d’eficàcia (mentre acreditats científics independents – com Joan Ramón Laporte – posen en qüestió moltes preteses bondats i demanen més estudis). I un avís, una elaboració per sota la taula i dels mass media que preveu perpetrar i imposar un Nou Tractat Pandèmic sota comandament de l’OMS amb caràcter autoritari i universal des d’on fer i desfer sense control social.

Si no fem res de nou ja no valen les descripcions. És urgent l’aplicació de nous tractaments de cura radical. Sense menyspreu de tot allò que la història i l’experiència ens ha ensenyat. Tot aquell discurs, escrit que es limiti a presumir d’un cientifisme elitista o autocomplaent, de l’anàlisi del que passa, als nostres nassos (ara fa estona/anys i in crescendo), i no abordi propostes de correcció, no passarà de ser un artifici erudit que no ens serveix. I que a més normalitza i justifica la crònica d’aquest brutal assalt a la salut i la sanitat pública.

Vull dir que les preteses, “noves solucions” a base de més mercat, més mercantilisme. Més polítiques neoliberals, més retallades, menys finançament públic quantitatiu i qualitatiu. Menys control social i ciutadà, més muntatges d’enginyeria financera i més corrupteles, més nepotisme, no seran mai el remei a la malura, sinó que, ben al contrari, són l’essència mateixa de la patologia obscena i impune que ens fa més pobres i més malalts i desiguals.

Cal reaccionar mentre la línia de l’encefalograma social remugui, per poc que sigui. De tan fotuts, haurem de concloure que no hi ha altra sortida que la major: lluitar clar i valent dient les coses pel seu nom.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article