El suïcidi juvenil: Coneixem els senyals d’alarma?

El suïcidi és una de les causes de mort més freqüents en gent jove. Com si això no fos prou, actualment està en augment i les seves conseqüències continuen embolcallades en un enorme tabú. Entre tots els factors que la ciència ha estat intentant il·luminar, s’hi troben els senyals d’alarma. Aquests senyals ajuden a identificar qui podria intentar un suïcidi en els subseqüents minuts, hores o dies.

Respecte al que al·ludeix als senyals d’alarma juvenils, hi ha moltes qüestions que es necessiten discernir; en discutim algunes tot seguit per a millorar la capacitat per a fer-hi front.

Una de les singularitats que sembla tenir el suïcidi juvenil és que un nombre considerable de casos deixen enrere una vida amb ínfims senyals d’alarma. En molts casos de suïcidi, sobretot infantils, ningú s’ha apercebut de cap alerta. Però, és realment possible? Malgrat que els indicis de perill siguin escassos, molts d’ells sí que tenen conductes autolesives, la qual cosa pot semblar una mica inconsistent.

En termes de suïcidi juvenil, hi ha factors que dificulten que el suïcidi sigui planejat amb anterioritat i, conseqüentment, també bloquegen tota possibilitat de poder observar senyals d’alarma. Per una banda, això podria ser degut a la dificultat de fer-ho en aquesta etapa evolutiva. Per l’altra, no podem oblidar que els infants no desenvolupen una idea avinent del concepte de mort fins als set o vuit anys, per tant, pensar a morir va encara més enllà. A més, degut a la seva curta edat, els és més difícil experimentar desesperança. Això, junt amb la immaduresa cognitiva que els caracteritza, fa inusual una conducta així. Breument, tots aquests factors indiquen que el suïcidi infantil és un acte que respon, fonamentalment, a la impulsivitat.

Seguidament, se sap que, en molts casos, les crisis suïcides es mantenen ambivalents fins al final i, com en el cas dels infants, els i les adolescents també tendeixen a actuar de forma impulsiva. En conseqüència, pot no haver-hi temps per a detectar alarma. Tot i això, sabent que la impulsivitat és un tret relativament estable ontogenèticament, si la impulsivitat per si sola fos la raó de la falta d’alerta, hi hauria d’haver el mateix nombre de casos sense alerta en l’etapa adulta. Això, però, no és cert.

Així doncs, el ja comentat conjunt d'impulsivitat i immaduresa emocional donen lloc a la inestabilitat emocional, que pot portar algú a cometre un acte suïcida amb senyals d'alerta mínims en una situació adversa. Si això fos així, s'explicaria la importància dels precipitants a les morts per suïcidi juvenil.

Ara bé, centrar l’atenció en els factors de risc no resol el problema i, a més, és probable que generi un sentiment de culpa a les persones de l'entorn que en molts casos no els van saber observar o gestionar. És per això que creiem que el focus d'atenció per a futures línies de recerca i intervenció ha d'estar en la prevenció eficaç.

Reprenent el tema inicial i tenint en compte que la majoria d'aquests estudis són retrospectius, informats pels progenitors i les persones més properes a la víctima, hi cap també la interpretació que els senyals d'alerta hi són efectivament, però es passen per alt o no s’informen. De la mateixa manera, també podem pensar que els adolescents són propensos a revelar el dolor emocional només als seus iguals i els nois, per raons de rols de gènere, els costa encara més.

A més, els indicis que busquem podrien fins i tot prendre expressions no estudiades en profunditat, com la irritabilitat o l'augment de l'aïllament. Per desentranyar-ho, els investigadors podrien estudiar qualitativament els joves supervivents d'intents de suïcidi, per entendre millor, des del seu punt de vista, com creuen que difonen les pistes de la seva lluita emocional.

Estretament relacionat amb la impulsivitat, hem de parlar de l'objectiu dels infants amb les conductes suïcides. Actuen fent-se mal perquè realment volen morir, per alliberar l'estrès i el malestar, o per expressar els sentiments d'anhel d'ajuda? Els infants que encara no tenen el concepte de la mort com a irreversible, saben què és exactament el suïcidi? Són conscients que un acte encobert de demanar ajuda o atenció pot significar la seva fi?

Per poder explorar totes aquestes qüestions, serà necessari i fonamental fer psicoeducació a les escoles tant pels infants com pels progenitors. Per un costat, explicar quins poden ser els motius pels quals una persona vol posar fi a la seva vida. Per altre, parlar dels sentiments relacionats amb el suïcidi i desfer mites.

Pel que fa als progenitors, figures importants pels infants i també grans observadors d’aquests, considerem que serien útils xerrades a l’escola per informar sobre alguns factors de risc que poden augmentar la vulnerabilitat del suïcidi en la infància i l’adolescència, i també sobre els senyals d’alarma que poden estar passant desapercebuts o com reaccionar-hi. Per acabar, també caldria informar-los de la gran necessitat de parlar-ne, de preguntar obertament als infants com se senten i què els preocupa.

Per últim, voldríem obrir una proposta que creiem pot ser útil en el futur: Fer ús d'internet i les dades com una oportunitat d’arribar al seu patiment a través de factors de protecció i alternatives de suport. S’ha trobat que una de cada quatre morts per suïcidi van ser precedides per la comunicació de la conducta suïcida en línia i la cerca a internet de contingut suïcida. Prenent aquest fet com si fos un senyal d’alerta en si mateix, podríem trobar la forma que els mitjans socials i els exploradors d’internet tinguessin algorismes per trobar a les persones que poden estar en risc de desenvolupar, o que actualment tinguin, una conducta suïcida i enviar-los contactes i missatges de suport, dades psicoeducatives sobre el suïcidi, enllaços a vídeos d’ajuda creats per altres supervivents, psicòlegs i altres professionals, etc. En definitiva, seria utilitzar les mateixes estructures que s’utilitzen en l’actualitat per personalitzar la publicitat per crear una espècie de promoció de la salut mental personalitzada.

(Aquest article ha estat escrit per Anna Comas, Roger Esteras i Estela Recuero)