Inici de curs, abandonaments i ‘drop out’

Comença el curs i molts estudiants d’universitat, de cicles o d’altres estudis professionals passaran a engreixar el grup dels que deixen els estudis. Per cansament, per desànim o per frustració. Però atenció, les xifres no registren el drop out.

L’altre dia escoltava un podcast d’emprenedors on l’entrevistador preguntava a un noi que no devia tenir més de vint-i-pocs anys sobre la seva formació. La resposta va ser que havia deixat els estudis universitaris al segon o tercer curs. Llavors, gairebé interrompent-lo, l’entrevistador li diu: “Ah, tu ets un drop out!”.

Em va cridar l’atenció el to que va fer servir el locutor. Normalment, vinculem els motius de l’abandonament acadèmic amb la manca de motivació pels estudis, en la dificultat posterior per integrar-se de ple en la vida laboral o per motius econòmics.

Però el drop out s’utilitza per referir-se a una persona que abandona els estudis però no com el final del camí, sinó tot el contrari: com el moment d’una elecció que suposa un canvi de rumb. Es deixa un futur imaginat per un mateix, pels pares o per l’entorn. Un projecte professional predefinit que finalment no serà i s’apunta a la possibilitat de l’inesperat.

Pel noi del podcast, l’abandó va ser el punt de partida d’un projecte personal com a emprenedor. Una acció voluntària que va generar noves condicions de possibilitat. Encara que sembli contradictori, l’abandó es pot presentar com l’oportunitat per recuperar el propi desig que determinats estudis i les modalitats d’inscripció en el mercat de treball han rebutjat.

El que s’abandona no és només un determinat recorregut, s’abandona la posició personal de seguir un camí traçat prèviament. Es tracta d’una presa de posició. No és pròpiament un altre camí concret. Un altre recorregut prefixat, amb uns altres objectius marcats. No és un altre camí sinó fer camí. Es tracta d’un abandonament que permet obrir noves vies. L’únic que encara no saps quines.

De vegades l’elecció personal no es juga entre una opció o l’altra, sinó entre formar part o no de la decisió presa. El drop out és la paradoxa de l’abandó: aquell moviment de separació que en realitat permet reintroduir-te. Fa possible que la variable de subjectiva entri en la lògica de l’elecció.

No tinc clar quan es tracta d’una expulsió o d’un abandó. Les fronteres del que és estar dins o fora no són clares i sovint es redefineixen a mitja travessia. Potser depèn de com cadascú ho resinifica. Quants abandonaments són en realitat drop outs pendents de desplegament?