Petits gestos que podem incorporar en la nostra tasca educativa


Mes de setembre, inici d'un nou curs escolar per entitats socials, escoles, instituts, centres de formació, entitats de lleure, etc. Recomencem amb nous reptes, propòsits de millora, reflexions al voltant de com volem (o podem) portar a terme la nostra feina de la millor manera possible. És a dir, contribuint al benestar d'infants, adolescents i joves.

En aquest moment em ve al cap la pregunta: què podem fer que estigui a la nostra mà per ajudar-les en el seu camí? Us convido a fer l'exercici de recordar alguna mestra, professora, educadora o altre referent que recordeu positivament de la vostra etapa d'infància o adolescència. Què recordem d'aquesta persona? Per què va ser una referent positiva? Ben segur, aquests perquès coincideixen amb alguns dels aprenentatges que he fet en la tasca socioeducativa desenvolupada, entre altres llocs, a Fundació SER.GI.

En primer lloc, la tasca educativa que fem té a veure amb l’acompanyament. Per mi, educar és justament això: acompanyar a l’altra persona en el sentit de caminar al seu costat. Aquesta posició de la professional ja implica una relació determinada, oberta i de respecte pel procés de cadascú. També implica establir un vincle, entès com a afecte triat i conscient, ja que sense una relació significativa no es pot acompanyar d’una forma efectiva.

De forma directament relacionada, hi ha la nostra mirada. Hi ha infants i joves que han viscut experiències negatives en aquest sentit, és a dir, han estat molt “mal mirades”, des del qüestionament, la crítica, la manca d’interès: “no pots, no vols, no saps”. Cal posar consciència en la forma amb què mirem, cal que aquesta sigui capacitadora, amorosa i positiva. Només aquest simple gest implica que moltes coses es moguin i que s’estableixi una relació diferent entre les persones.

És imprescindible crear entorns segurs i de confiança on les persones se sentin escoltades de veritat i on tinguin el seu lloc, on sentin que “pertanyen”. Posar esforços en possibilitar aquests entorns provoca, com he comentat anteriorment amb el tema de la mirada, que la relació amb l’altre es col·loqui de determinada manera.

Per poder generar aquestes condicions cap a les persones amb qui treballem, les professionals que ens hi dediquem hem de tenir cura de la nostra principal eina de treball: nosaltres mateixes. Per tant, buscar espais d’autocura esdevé no només imprescindible sinó que es converteix en una responsabilitat que no podem obviar.

En segon lloc, aquesta tasca educativa no la podem fer soles. Cal comptar amb tota la comunitat educativa: mestres, famílies, professionals de l’àmbit educatiu i entitats del barri o municipi, sempre posant l’infant, adolescent o jove al centre. El treball en xarxa real i significatiu va molt més enllà del traspàs d’informació o de coordinar-se per un cas (tot i que també). Calen sinergies i treball conjunt entre el dins i el fora escola: conèixer, compartir i confiar per tal de poder teixir complicitats.

Cal també teixir aquestes complicitats a l’hora de denunciar i fer demandes al voltant de temes com ara l’equitat, els recursos, la segregació escolar, etc. És a dir, la lluita col·lectiva ha de ser un element, igual que l’autocura, imprescindible i de responsabilitat.

En definitiva, els reptes o propòsits de millora que ens marquem no impliquen marcar-nos grans objectius, sinó que tenen a veure amb petits gestos que podem incorporar en la nostra tasca educativa. Això sí, cal posar-hi consciència i treballar per posar-los en pràctica.

Aquest article ha estat escrit per Marina Valladares Gay, coordinadora de l’àrea d’educació de la Fundació SER.GI.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article