L’educació social: trenta anys formant part del sistema universitari català

La Universitat de Lleida ha estat l’escollida per acollir enguany l’acte institucional d’inauguració del curs acadèmic 2022-2023 del sistema universitari català, en un moment en què les universitats tenen el repte de ser “veritables motors del canvi social a partir de la creació i difusió de coneixement i talent”, tal com va afirmar fa unes setmanes la consellera de Recerca i Universitats, Gemma Geis.

Amb aquesta mateixa voluntat, el curs 1992-1993, ara fa trenta anys, quatre universitats catalanes van iniciar la implantació de la titulació oficial en Educació Social, creada un any abans mitjançant el Reial decret 1420/1991, de 30 d’agost. La Universitat de Lleida, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Barcelona i la Universitat Ramon Llull —a més de la Universidad Complutense de Madrid, fora de Catalunya— esdevenien pioneres a donar resposta a una necessitat del conjunt de la societat de tenir dret a ser atesos per professionals de solvència i rigor.

De seguida s’hi va afegir la Universitat de Girona (1993-1994) i, més tard, la Universitat de Vic (1999-2000), la Universitat Rovira i Virgili (2000-2001) i, finalment, la Universitat Oberta de Catalunya (2009-2010), entre altres de diferents punts de l’Estat espanyol. A més dels centres associats a la UNED que hi ha a Catalunya.

Aquella fita d’ara fa tres dècades va marcar un punt d’inflexió no sols en la formalització de la professió d’educador i educadora social sinó en la manera de concebre i de donar resposta als drets de ciutadania, entesos com els que té el conjunt de la població (més enllà de la nacionalitat o la documentació administrativa).

Els estudis no es creaven del no-res sinó que eren fruit d’una llarga reivindicació. Ja feia anys que els mateixos professionals que exercien en diversos serveis d’atenció a les persones demanaven més i millor formació per al desenvolupament de la seua pràctica i que entitats i institucions diverses necessitaven professionals amb una formació sòlida.

Tant és així que mentre el govern espanyol no acabava de prendre la decisió, hi va haver diferents iniciatives per tal d’anar-se formant. L’any 1969 la Diputació de Barcelona ja va organitzar un curs abans de crear, l’any següent, el Centre de Formació d’Educadors Especialitzats de Barcelona, que va acabar sent centre adscrit a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va durar una dècada. El 1981 en van agafar el relleu l’Escola d’educadors especialitzats ‘Flor de Maig’, també de la Diputació de Barcelona, juntament amb altres iniciatives com l’Escola d’educadors especialitzats de Girona de la Fundació SER.GI (Servei Gironí de Pedagogia Social), que van funcionar fins a la implementació dels estudis universitaris oficials.

Si el curs 1992-1993 els estudis van començar com a diplomatura universitària de tres anys, amb l’entrada a l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) van passar a ser un grau de quatre anys acadèmics amb una càrrega de 240 crèdits ECTS.

Tres dècades després, comptem amb centenars i centenars de professionals amb titulació universitària oficial, però, trenta anys després, encara falta assolir el reconeixement com a professió essencial que és. Cal recordar, un cop més, que sempre, en tot moment, hi ha desenes d’educadors i educadores socials exercint a primera línia, encara que hi hagi festius, vagues, pandèmies. I, en conseqüència, queden per aconseguir les condicions de treball —de relacions laborals, salari, de recursos destinats als serveis— i d’ocupació mínimament equiparables als companys i companyes de la facultat.

Aquesta falta de reconeixement afecta greument el conjunt de la població que hauria de ser atesa per educadores i educadors socials. Si fa trenta anys es va aconseguir que la professió tingués el nivell formatiu i acadèmic per tal d’oferir el servei que mereix aquesta societat, actualment el mercat laboral està contractant perfils de tota mena sense la titulació universitària en educació social. Aquesta és una preocupació del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya, però també ens la comparteix la comunitat universitària: aquell títol que hauria de ser requisit per a l’accés a determinats llocs de treball acaba sent tan sols un mèrit. Tot això en serveis públics, siguin gestionats directament per administracions públiques o externalitzats.

Cal, per tant, que les administracions públiques, totes i cadascuna, posin en joc els perfils professionals que tenim a l’abast i dels quals ens hem dotat com a societat i, d’aquesta manera, vetllar pels drets de tota la ciutadania, que cadascú sigui atès pels i les professionals adients en cada situació. També educadores i educadors socials.