Sindicatures i defensories municipals: reptes, oportunitats i, ara, una nova llei


Avui dia, com mai s’havia produït, hi ha una voluntat majoritària de reivindicar, en enfront de totes les instàncies de poder i administracions diverses, màxima transparència, màxima eficàcia i diligència i activa participació. L’accent principal ha basculat i s’ha de desplaçar de les administracions a les persones, de les institucions a la ciutadania, del poder al servei. Corren aires nous, en tots els àmbits, i ja no basten reformes parcials ni canvis superficials. Sembla que estem albirant una nova etapa que necessàriament ha de partir d’un enfortiment de la democràcia participativa, d’un compromís ineludible per la defensa de la dignitat humana i dels drets humans proclamats en declaracions i tractats internacionals.

Però no podem oblidar que la base i el nucli essencial de la convivència està constituït pels municipis, on s’han d’exercir els drets i on s’han de complir els deures, on es viuen els problemes reals i on es desenvolupen els projectes personals i col·lectius. Per això és necessari reivindicar pels municipis una major capacitat política i una millor dotació econòmica, per facilitar la convivència, la solució de conflictes i garantir la cohesió social.

Cal fer efectiu el principi de subsidiarietat: els recursos s’han de posar a l’abast de qui té més proximitat i facilitat per fer-los rendir més eficientment, contribuint al bé de les persones concretes. L’excessiva burocratització de totes les instàncies de poder resten possibilitats, transparència i eficiència.

Un element dinamitzador de la participació ciutadana, de la transparència, de la humanització de la burocràcia, del bon govern i de la recerca de solucions justes per a les persones que en un moment determinat se senten agreujats o perjudicats en els seus drets, per part de l’administració municipal, és sense dubte, especialment a Catalunya, la important institució del defensor o defensora municipal, síndic o síndica local.

Des de la proximitat, des de la seva independència i autonomia, i des del compromís en la defensa dels drets i llibertats de les persones, però també des de la preocupació per promoure un civisme integrador, que importa exigir drets, però també complir deures, la institució dels defensors, defensores, síndics i síndiques locals és un valuós tresor que beneficia la ciutadania i també a la mateixa administració municipal.

I aquesta realitat de les sindicatures locals, amb reconeixement legal des del 2002, i promoguda per la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat, signada a Saint-Denis (França) el 2002, s’ha anat expandint a la nostra geografia i reclama un major reconeixement i institucionalització amb una llei específica.

La iniciativa preparada, promoguda i treballada amb il·lusió pel Fòrum de síndics, síndiques, defensors i defensores de Catalunya de tirar endavant una llei que reguli normativament aquesta realitat social, present ja en molts dels nostres municipis, és un repte i una oportunitat per afavorir l’atenció real a la ciutadania, lluny de les lluites polítiques o d’interessos partidistes. Ara hauran de ser els diversos grups polítics presents al Parlament català els que hauran de pronunciar-se sobre el projecte de llei per implementar, homogeneïtzar i instaurar de manera generalitzada les sindicatures locals.

Cal dir que les sindicatures locals a Catalunya s’han anat obrint camí des de 1990, gràcies a la valentia i el compromís d’alguns consistoris, que han vist com els defensors i defensores, així com els síndics i les síndiques municipals no són un projecte sinó una realitat, ja indispensable. Al llarg dels últims trenta anys, les defensories o sindicatures locals han posat en relleu que contribueixen al bon govern de pobles i ciutats, a millorar i humanitzar el seu funcionament, tot flexibilitzant rigideses burocràtiques i facilitant un servei més eficient i eficaç als nostres conciutadans.

Precisament els titulars o les titulars de les sindicatures locals han exercit les seves funcions amb tres característiques essencials: més autoritat que poder, més justícia que llei i més humanisme que burocràcia.

I en temps difícils i problemàtics com els que estem vivint, la constitució d’una institució com aquesta, la sindicatura local, especialment en poblacions grans, no hauria de quedar al lliure arbitri de cada municipi, sinó que seria convenient i bo que una llei la sustenti. Seria desitjable, a més, que a cada municipi es constituís per unanimitat i amb la complicitat de tots els grups polítics municipals. Representa un valor inestimable, i representa una última esperança per a moltes persones, que volen ser escoltades, compreses, orientades i, si és el cas, defensades.

Això implica que cada municipi i els seus responsables encertin la designació de la persona adequada per presidir aquesta institució i facilitin la seva labor, amb els mínims mitjans imprescindibles. I que el Parlament ens doni ben aviat un marc que ho reguli. La defensa de la dignitat humana i dels drets humans ho justifiquen.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article