Urbanisme i habitatge com a política social

L’urbanisme és el conjunt de coneixements per actuar sobre la realitat urbana i el territori. Combina un component d’anàlisi sincrònic de la ciutat amb un altre de normatiu: planifica l’estructura i la composició social de la població per al territori en qüestió. Els municipis són actors principals en urbanisme i planificació urbana. Els Plans Generals d’Ordenació Urbanística (POUM) i el planejament derivat (PGU) constitueixen una eina normativa fonamental per gestionar la dinàmica urbana i intervenir en polítiques locals d’habitatge. La disponibilitat, assequibilitat i diversitat de la tipologia d’habitatge és un mecanisme de configuració de la composició social de la ciutat. Per tant, ho pot ser orientat pel valor de l’equitat. Es tracta d’una decisió política.

A l’Estat la persistència de la reproducció estructural de les desigualtats socials s’ha combinat amb un parc insuficient d’habitatge protegit diversificat en el territori. Les dificultats d’accés a l’habitatge és un element decisiu del risc d’exclusió social i accentua la situació de pobresa; és una mancança que patim molt clarament i que costarà anys de revertir, si hi ha voluntat política. Sobre el territori, però, l’urbanisme municipal és estratègicament clau com a factor de canvi en les condicions d’accessibilitat popular a l’habitatge, podent avançar solucions abans que l’Estat i la Generalitat s’hi posin de debò.

La qüestió és transformar l’urbanisme en política social urbana, especialment en matèria residencial, i que consideri l’oferta d’habitatge de manera que afavoreixi la diversitat socioeconòmica tant en la morfologia del territori com entre el seu veïnat més proper (en finques i entre finques). Perquè en favor de la cohesió social és molt important concebre les polítiques urbanes considerant la pluralitat de perfils socials, per tal que, d’una banda, es promogui la inclusió residencial del conjunt dels residents, i de l’altra, es controlin les tendències tant a la gentrificació com a la segregació, això és, que hi hagi territoris (barris, municipis) que acabin per contenir una població homogènia en termes de posició socioeconòmica. Des d’aquest criteri de partida, que promou l’heterogeneïtat social en les relacions de convivència, les polítiques locals d’habitatge s’han d’orientar preferentment a donar cobertura a tres necessitats bàsiques:

Primer, l’habitatge en general i el de lloguer en particular s’ha de concebre des del punt de vista dels cicles vitals, per adequar-lo a la diversitat de situacions evolutives de les vides. Dos exemples il·lustren aquesta idea. D’una banda, hi ha les evolucions familiars, que al llarg del temps varien de composició com a unitats de convivència (emancipació dels components joves), però que també poden variar d’estructura en itineraris de recomposició familiar (ruptures i noves confluències familiars). De l’altra es troben les diferents necessitats del cicle vital: l’habitatge d’emancipació per a les persones joves i les condicions d’habitabilitat per a les persones grans (les quals poden presentar limitacions a l’autonomia funcional o discapacitat) en són clars exemples.

Segon, cal planificar la provisió —diversificada en el territori— d’habitatges de protecció oficial destinats fonamentalment a l’arrendament. Una segona fórmula que convé explorar és la que combina les claus urbanístiques d’equipament i residencial per a la promoció d’habitatges en sòl d’equipaments. D’aquí en poden sortir projectes residencials específicament pensats per donar resposta a les necessitats de col·lectius diferents: per a persones joves en procés d’emancipació, per a la preservació de l’autonomia funcional en el cas de persones grans, per acomodar la diversitat funcional, i també per casos d’atenció social a persones i unitats familiars precaritzades. És important precisar que la responsabilitat pública en la provisió d’habitatges es pot concretar instrumentant diferents fórmules de gestió: promoció i gestió pública directa, concessions administratives o cessions d’ús en sòl públic demanial, i per la compra pública d’habitatge.

Tercer, cal continuar fomentant la rehabilitació del parc privat d’habitatges més envellit, segons una diversitat d’objectius: adequar les finques a les normatives vigents en habitabilitat i accessibilitat; millorar l’eficiència energètica; adaptar els habitatges a les necessitats funcionals de la gent gran o amb diferents tipologies de discapacitat; intervenir especialment en aquelles finques que presenten una alta complexitat material (constructiva) i social.