Quan els joves decideixen plegar de viure

La mateixa setmana de setembre, a la meva agenda, coincideixen l’arribada a les llibreries del llibre Quan la vida ens dol. Construir la salut mental i recuperar la felicitat i una sessió més del seminari per a professionals socioeducatius sobre adolescents i adolescències. Al llibre explico la necessitat d’entendre la salut mental amb rigor i la d’atendre-la amb humanitat. Al seminari debatem sobre els adolescents que es fan mal i sobre els que desitgen morir. 

Al final de la reflexió compartida, reiterant la necessitat de construir acompanyaments útils, tractava de resumir els arguments vitals dels joves que havien decidit no viure. Com a suggeriment, recordava que, potser, impactats per la destrucció i volent prevenir sense mirar ni escoltar, se’ns escapaven set dels seus arguments, set situacions, set realitats, set drets vulnerats. Tot i la diversitat de situacions, tot i els contextos i les circumstàncies, suggeria pensar que, quan un adolescent, un jove, plega de viure, si pogués tornar, potser ens diria:

Ningú va atendre el meu crit. Molts dels suïcidis que hem conegut a les xarxes, sempre tenien missatges previs que ningú va saber descobrir. Arriben al final perquè no han estat vides mirades pel camí o ningú descobreix què està passant en el seu món. No sabem sentir els seus crits de vida. Com a màxim, intentem descobrir patologies. No necessitaven diagnòstics ni mirades clíniques sinó mirades acollidores.

No entenia el que em passava. Probablement no va trobar ajuda per aclarir-se. En el caos de les seves emocions, dels nous sentiments i desitjos, vivia una vida que se li feia incomprensible. L’atmosfera de sentiments i afectes li feia sentir-se estrany a si mateix. Tenia la sensació de viure una vida que li embogia.

No podia suportar-ho. Els diferents dolors que sentia a la vida, que li feien patir de manera extrema, no trobaven calma. No va descobrir, no va tenir al seu abast, les formes de calmar-los (Atenció que eren els seus dolors, els seus malestars que el trastornaven, i potser els adults no els consideraven o sempre els relativitzaven en lloc de cercar formes de reduir el seu patiment).

No sabia com sortir-me. Per contradiccions, pressions socials, conflictes, segregacions, pèrdues, exclusions, la seva vida era un laberint. Desaparèixer era l’única sortida coneguda, l’única sortida que es veia com a possible. Sembla que no tenia recursos per sortir de l’atzucac al qual havia arribat.

Ja havia patit massa. Vides d’abandó, maltractament, vides perdudes plenes de malestar, vides en les quals l’experiència de la felicitat sempre havia estat escassa o nul·la, vides que no imaginaven una altra vida que pagava la pena. Es tractava de posar fi a una vida sistemàticament empobrida, privada d’oportunitats i estímuls.

A ningú li importava si jo moria. Una vivència de soledat i de solitud acumulada o construïda a partir de ruptures, de pèrdues, de segregacions, de desamors, que porta a la vivència d’estar vivint vides que no són útils per a ningú. Desapareixen perquè ja havien interioritzat la vivència de tenir vides prescindibles.

No tinc cap motiu per viure. No es pot viure sense raons per viure. El caos vital, les experiències negatives, el futur percebut amb colors més que negres, les vivències d’inutilitat, el no acompliment de les expectatives d’uns altres... Es pregunten per què vivim i no troben respostes o els arguments que fins aquell moment servien ja estan caducs. També, perceben que la vida que els adults porten no té massa sentit i que el món en el qual han de viure és desconcertant, destructor, deshumanitzat. Res aguanta l’esforç de viure.

Recordo la noia que em deia: “no és dolor sinó calma el que busco i només el dolor em calma”. I la que reclamava: “no es tracta de curar-se sinó de trobar sentit a la nostra manera de viure”.

Així, retorno al llibre per recordar com ha de ser l’atenció que humanitza a la salut mental: “Qualsevol forma d’atenció sempre serà una barreja de la paraula que acompanya, l’activitat que ocupa, l’experiència que recupera felicitats i la substància que calma el dolor”. No tornem a caure en les prevencions de protocol sense posar-nos d’acord en com ampliar el territori de l’escola i la comprensió de les vides en les quals, a vegades, es trastornen les neurones.