Memòria de peix

No soc matemàtica,però diria que és estadísticament improbable que la majoria d’homes que conec tinguin memòria de peix. Això no obstant, tots, en diferents moments de la seva vida, han afirmat que pateixen aquesta falta de memòria. Curiosament, aquestes afirmacions es donen, majoritàriament, davant oblits relacionats amb tasques, responsabilitats o assumptes de l’àmbit privat o domèstic. I, seguint el fil d’aquest argument que pretén plantejar una hipòtesi i una reflexió, poques dones m’han dit mai allò de què tenen memòria de peix. I molt menys pateixen la greu malaltia d’oblidar quan és necessari posar la vacuna als nens, si el lleixiu s’acabarà aviat i cal comprar-ne més, o la infinitat de tasques i gestions, invisibles i invisibilitzades, de la nostra rutina privada i domèstica que tanta càrrega mental ens suposen.

Em direu, i no negaré que teniu part de raó, que això cada vegada passa menys i que molts homes han entrat ja a ocupar-se —i preocupar-se?— d’aquests espais tradicionalment assignats a les dones. Però cada dia continuem veient que no és suficient. La coeducació ha fet, i fa, una gran feina i va aconseguint els seus objectius, però recordem que la socialització es dona a diferents nivells, en diferents intensitats i a través de diferents àmbits. El bombardeig d’estereotips sexistes que patim a través de la cultura, la publicitat, la política, l’educació, etc., encara resulta aclaparador.

D’altra banda, durant tots aquests anys, he presenciat com es feia un treball intens amb nenes i dones per a enfortir-nos, sortir a l’espai públic i reivindicar el nostre lloc en el món en igualtat de condicions respecte dels homes. No obstant això, em continuo preguntant, “i amb els nens i els homes, quin és el treball?”. He assistit a diversos tallers coeducatius per a pares i mares on el 98% d’assistents érem dones que teníem filles, perquè això de la igualtat i del feminisme, diuen, només ens interessa a les dones. “No sou vosaltres les que voleu la igualtat?, doncs treballeu-vos-ho!”. Com si això d’aconseguir la igualtat real fos només cosa de dones que, dit sigui de pas, només hem “d’adaptar-nos” al sistema patriarcal ja creat, sense reflexió ni crítica. “Calla dona, que calladeta estàs més maca! I no et queixis tant, que ja hi ha igualtat formal!”.

Suposo que tot això dona resposta a una de les múltiples preguntes que em ronden pel cap: per què les nenes ja juguen al futbol i els nens segueixen sense saber fer la lateral o la roda? I ara algú aixecarà la mà i em dirà: “disculpa, el meu fill sap fer la lateral (o la roda) i li agrada molt fer-la”. Bé, bé, però no se’ns oblidi que estem reflexionant sobre un sistema que organitza i sustenta tota una societat, no d’individualitats (per sort hi ha molta variabilitat d’éssers humans en aquest món).

El sistema patriarcal es reinventa, a través de diferents estratègies, per a continuar mantenint la diferenciació entre els sexes. A vegades és subtil, però continua sent present. I continuem necessitant la implicació de tots i totes en el canvi que necessita aquesta societat. Com diu la filòsofa Ana de Miguel en el seu llibre ‘Ética para Celia’, “no es coneix encara cap manifestació d’homes lluitant per tenir el que tenim nosaltres”.

Tal com he dit, la socialització sexista està present i la construcció de la masculinitat continua girant al voltant, entre molts altres, de valors relacionats amb el creixement en l’espai públic, la competitivitat, la violència, l’absència d’emocionalitat i la possibilitat de fer ús de les dones, cosificant-les, quan ells ho desitgin i perquè és el seu dret. A més, aquesta socialització en la masculinitat ve acompanyada d’una idea encara arrelada en la nostra societat i és allò de què tot el que signifiqui un factor femení és pitjor, és negatiu, no té cap valor. Per això mateix, als patis de les escoles i instituts, continuem sentint a alguns nens dir allò de “ets una nenaza!”. Utilitzen aquesta frase com a insult i per a deixar clar a altres nens que no estan complint amb el que s’espera d’ells, que no són prou forts, valents... en definitiva, que no són prou homes perquè no representen l’estereotip patriarcal. Però també deixen clar, tant a nens com a nenes, que el fet de ser dona té menys valor. El discriminen, l’insulten, l’assetgen per ser una nenaza, perquè és com les nenes. I just per això, perquè és com les nenes, se’l pot violentar. Aquest fet es manifesta de diferents maneres en tota la nostra societat, no només als patis de les escoles. Què podem esperar d’homes que tenen aquest concepte de les dones? La societat continua construint-se sobre la base de la imatge i semblança dels valors sexistes del fet masculí, i les dones continuem enfrontant, com diu Ana de Miguel, una doble veritat: “un sentit de la vida per a ells i un altre per a nosaltres”. Un sentit de la vida que té un valor positiu i un altre que encara se l’ha de guanyar.

Personalment, considero que ja va sent hora de confrontar aquesta realitat. Que les dones continuem reivindicant el nostre espai, però que a més tingui el mateix valor que el dels homes. Que la unitat de mesura deixi de ser la del totpoderós masculí. I, sobretot, que els homes iniciïn d’una vegada el canvi que els exigeix una societat igualitària on els drets humans són i representen a tots dos sexes.