Sobre el sistema de protecció

Durant el curs escolar 2012-2013 la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), amb la col·laboració de la Federació d’entitats de pisos assistits (FEPA), va encarregar a la Universitat de Girona l’Estudi sobre l’atenció als joves extutelats: evolució, valoració i reptes de futur. Llavors recordo que vaig participar de l’estudi com a jove vinculat a la prestació econòmica de l’Àrea de Suport al Jove tutelat i extutelat (ASJTET). Amb uns quants anys més i ara treballant d’educador social a diferents recursos residencials dins del ventall de la protecció a la infància, observo com continuen certes pràctiques curtterministes, que tenen més a veure amb complir un pla de treball concret, que a la promoció social i cultural dels joves.

La intenció d’aquest breu article, no és en cap cas aprofundir en el debat dels diferents elements que entenc que s’han de repensar en vers el sistema de protecció a la infància i l’adolescència, l’objectiu d’aquest text, va en la línia de posar sobre la taula algunes qüestions concretes. Aquestes, ja generaven violència ara fa vint anys i avui dia continuen reproduint-se al sistema de protecció.

Per tal d’elaborar una anàlisi rigorosa sobre la viabilitat de certs models de protecció i l’expressió d’aquests en els centres residencials és necessari analitzar la situació dels joves anys després d’haver residit en qualsevol servei d’aquest. Sense això, entenc que es continua improvisant. Ens fa falta més informació. L’estudi que es va presentar el 2015, evidencia la situació de les joves que estaven vinculades a algun recurs de la DGAIA. Això suposa dos límits concrets, per una banda, el topall dels 21 i, per altra banda, no es tenia en compte aquells joves que amb 18 anys es desvinculen del sistema de protecció. Preguntant i parlant amb companys de la infància, la foto que realitzo de la situació de molts d’aquests és, al meu entendre, poc esperançadora. Aquesta és una foto concreta, personal i evidentment sense cap rigor científic. Així i tot, és significativa.

En aquesta línia, entenc la pràctica educativa com un element central per tal de revertir a llarg termini la situació d’exclusió social. Aquest fet passa per la creació de xarxes que permetin sostenir-se en el temps, no quedar-se amb els tempos administratius, és a dir els 18 i els 21 anys, i reflexionar i plantejar accions educatives que trenquin amb aquesta lògica. La inserció laboral i la qüestió formativa són molt rellevants, tot i això, volubles, les xarxes de suport i lligams generats són, en la meva experiència, els elements centrals que podran sostenir al jove en moments complexos al llarg del temps.

Per tal de poder dur a terme aquesta tasca, s’han de plantejar al meu entendre dos debats centrals. En primer lloc, parlar sobre els models residencials i la tasca que es duu a terme en aquests: tasca educativa, estabilitat dels equips educatius, ràtios, paradigma pedagògic, etcètera. En segon lloc, i en una línia més simbòlica, la terminologia emprada per les diferents institucions, ja siguin administracions, entitats, professionals del tercer sector, etcètera. Un exemple d’això és el terme extutelat. Ens hem preguntat com se senten els joves amb la imputació d’aquesta terminologia? O simplement és utilitzada sense reflexionar sobre l’impacte emocional que això suposa? A mi personalment sempre m’ha molestat i incomodat.

Com apuntava a l’inici, la intenció no és abordar amb profunditat cap qüestió, sinó plantejar algunes idees que entenc que són rellevants. Aquesta necessitat personal de posar certs debats sobre la taula, neix de la reflexió i la memòria, ja que de jove en molts moments del meu trànsit pel sistema de protecció no em vaig sentir protegit, i ara, com educador social no tinc la sensació que es protegeixi. Per tal de millorar i garantir els drets de les infàncies, el debat col·lectiu és fonamental.