Paraules

No hi ha una bona teoria que no es manifesti amb la tècnica, per això cal manipular menys i acariciar més, deia el professor Sacristán Luzón. La paradoxa és que la tècnica d’acariciar coincideix, tanmateix, amb la teoria de la destrucció. Adonar-nos que gairebé tot es presenta vestit de bondat, s’ha d’interpretar com un avís que ens convida a dubtar (amb cert rigor) de la propaganda. Caldria entomar el treball teòric-pràctic amb certa crítica i prevenir-nos dels seus miratges. La veritat mai no se’ns mostrarà directament, la transparència és una tasca gairebé impossible.

Treballar pel benestar de tothom exigeix ​​certa coherència: no sembla raonable viure en una societat competitiva mentre s’exalta l’educació en la cooperació i la solidaritat. Quantes vegades no ens sorprèn la distància entre paraules i fets. En alguns casos, només caldria fer ús de l’autoobservació, la millor fórmula per prendre consciència i domini del jo (autoregular-nos), afrontar amb justícia els interessos que s’amaguen entre les necessitats dels altres.

Allò que ens desagrada de l’altre és, en principi, el que no ens agrada de nosaltres mateixos (i viceversa); d’aquesta manera el màrqueting empresarial va utilitzar la teoria de Lacan per vendre els seus productes i captar clients potencials. “Pensa d’una altra manera” va ser l’eslògan americà que ens va introduir al consumisme i paral·lelament, al model assistencialista, centrat en l’atenció a una part de subjectes aïllats (concepció fragmentària) davant del sentit comunitari que apostava per un “tractament” global de la persona, valorant el context sociocultural com un factor identitari i estimulador que facilitaria canvis. La política es va adaptar, com sempre, a bona part d’aquelles recomanacions (recordem la doctrina del xoc sense deixar d’assistir a les idees de canvi); però patim una cultura que domina, com el model Apple, que va marcar la grandesa que s’havia gestat anys abans col·locant les persones al centre de les aportacions industrials i tecnològiques, i així seguim.

Sembla que aquesta és una estratègia recurrent, sobretot en els àmbits de l’ajuda. Posem com a exemple l’empowerment, una praxi orientada a l’autonomia i responsabilitat (que reemplaça la jerarquia piramidal existent) sota la base d’una gestió compartida, una estratègia de motivació i promoció que consistiria en la delegació o transmissió de majors capacitats de decisió als empleats. Però moltes realitats deixen entreveure que aquest tipus de gestió no existeix, cosa que impedeix més implicació per modernitzar la gestió de les persones. És oportú parlar de les anomenades “habilitats socials”, la tan socorreguda empatia, assertivitat, etc., que es mou en els cercles intel·lectuals, formatius i empresarials, que pot arribar a ser un instrument fred i artificial, distant, classista, i que impedeix cercar la necessària solidaritat dels uns amb els altres.

Qui va darrere d’aquestes fórmules, on la bretxa entre gestors, comandaments intermedis, caps d’això i allò, enfronta els professionals (i els atesos) per manca de confiança i relació sincera? Tot això genera més necessitat de control, sobretot a les organitzacions primitives (sovint les administratives), on el zel excessiu i paternalista manté un flux burocràtic i centralitzat, tot provocant menar el que cal fer o no fer; qui no ho pateix? Qui vigila els vigilants? Les seves praxis orientades al control jeràrquic, de procediment (quin és el paper de les universitats?) en detriment dels resultats (quan no del mateix sentit comú o la professionalitat), cosa que limita la participació i el compromís.

No és fàcil: cal una estructura organitzativa menys jeràrquica, plana i horitzontal. Un nou sistema de valors com l’altruisme, rendició de comptes, dignitat, compromís de servei, honor, integritat, vers els altres, honestedat, relacions amb col·legues i amb els destinataris, compassió, capacitat d’ensenyar i aprendre, garantia de qualitat, excel·lència, capacitat de treball en equip, equitat, iniciativa, flexibilitat... Sobretot, amb el cor, amb autocontrol.

Construir polítiques decents és garantir comunitats i espais sense por al futur, permetre reduir la distància en les relacions, seguir estàndards reals de bona praxi. Significa apostar per un discurs modest (sense frivolitats innovadores, sense propostes “des de dalt” que solen amagar grans dosis d’hipocresia), a favor de la fraternitat: amb habilitats molt més properes a la població que resisteix, més creatives, potenciadores, motivadores i seductores, envoltades de principis que abracin ètiques llibertàries, pacifistes, maçòniques, socialistes, democràtiques.