La necessitat de ‘queeritzar’ (o no) les aules, una qüestió d’edat?

Ara mateix em separen deu anys de les meves alumnes de grau. Fa uns anys n’eren menys. Remarco aquesta obvietat perquè en els meus inicis com a professor, en alguns casos, érem quasi a tocar. Bàsicament de la mateixa quinta. La distància es va notant cada cop més, és llei de vida, però estic ben segur que es fa bastant més palesa amb professors que em doblen l’edat. En cap cas estic dient que els professors més grans siguin pitjors o tinguin més problemes per relacionar-se amb el jovent; això depèn moltíssim de la persona, de l’estil d’ensenyar i també de l’assignatura. Em refereixo en la proximitat als temes sobre els quals es parla a classe, que els preocupen i els interessen.

Cada vegada són més les alumnes que viuen obertament les seves identitats i sexualitats no normatives i s’ha generat cada vegada més interès per aquests temes. He de dir que, personalment, hi paro especial atenció primer de tot degut a la meva pròpia sexualitat i a l’àmbit de recerca a què em dedico i, en segon lloc, perquè he tingut la sort d’ensenyar a les facultats de Filologia i de Traducció. Amb això m’estic referint a l’elevat nombre d’alumnes que pertanyen al col·lectiu i que ho fan saber sense embuts. A priori, això és una cosa que m’encanta, m’hi sento d’allò més bé a les aules, però resulta que aquest fet ha enxampat una mica per sorpresa a alguns professors.

Dic que els ha enxampat per sorpresa perquè n’estic segur que no tenim cap membre del professorat amb tendències lgtbifòbiques; ans al contrari, des de fora tothom m’ha semblat tenir una ideologia molt oberta a la diversitat, que sembla ser, en general, el tarannà de la universitat on treballo. He tingut alumnes que s’han acollit al protocol del nom sentit per poder constar en el sistema amb el nom que desitgen; alumnes que m’han demanat que faci servir uns o altres pronoms, que fan servir una versió del propi nom perquè romangui agènere o que parlen obertament (en anglès, és clar!) de les seves múltiples orientacions sexuals. Aquesta diversitat la podem veure a les xarxes, al cinema o a la literatura i ha comportat també un desig per fer-la visible a classe: en presentacions orals, en assajos, en ressenyes, llibres, pel·lícules, etc. No cal dir que jo n’estic més que encantat.

Ara bé, el fenomen no el rebem tots iguals. M’he trobat en ocasions en les quals s’ha dit que ja hi havia “prou” contingut LGTB a les assignatures. Ensenyem llengua i cultura, el que volem, entenc, és que les estudiants practiquin l’idioma i tinguin un esperit crític per fer recerca i trobar solucions lingüístiques efectives. Se’m va dir, per exemple, que controlés els temes sobre els quals les alumnes farien les presentacions orals, ja que si no totes acabaven fent temes de gènere (sembla que alguna cosa passa amb traducció, em van fer notar, hi ha moltes alumnes del col·lectiu), o que amb la presència d’una sola pel·lícula LGTB al llistat que oferíem per fer-ne l’anàlisi ja n’hi havia prou (jo n’havia proposat unes quantes més).

En cap cas aquestes persones tenien res en contra de la minoria no cisheterosexual, però tinc la sensació que voleia en l’ambient aquesta idea que és un tema que “està de moda”, que les alumnes volen tractar perquè “s’ha posat de moda”. Em pregunto si els meus companys van pensar que el seu interlocutor formava part del col·lectiu, que havia crescut amb aproximadament zero referents LGTB, i que va estudiar assignatures on mai es van tractar aquests temes, ni a l’escola, ni a l’institut, ni a la universitat. I em pregunto, també, si una persona més propera a les alumnes —per edat, per interessos o per pertànyer a una minoria—, hauria dit el mateix.

Potser està de moda. Potser és veritat que això està sent un gran boom. Tot i això, no deixo de pensar que es tracta d’un boom molt positiu i molt necessari. A vegades sembla que oblidem que hi ha altres temes que estan (o han estat) “de moda” com ara la crisi dels refugiats o la guerra a Ucraïna. Temes que són més que necessaris i dels que se n’ha de parlar, però que potser es consideren més importants.

És meravellós veure com més visibilitat i representació es tradueix en, simplement, més visibilitat i representació. És un luxe veure com aquests temes causen interès, mouen debats i diversifiquen el món.

Tan sols per totes les dècades en què aquests temes no s’han tractat ni tenien cap mena de cabuda a les aules; només per això, crec que queda més que justificada la seva “exagerada” presència a classe.