Jo, pare


Les nostres societats es caracteritzen per donar tres voltes a tot de sabers i pràctiques que fa poc temps enrere donàvem per descomptat. És interessant reflexionar sobre si allò que donàvem per fet, en realitat no hauria de ser d’una altra manera. Com que per les nostres contrades un valor social indiscutible és la individualitat de cadascú, succeeix que en aquestes reflexions hi acaben per confluir multitud de perspectives i plantejaments. Alguns més elaborats, altres menys. També hi conflueixen absurditats, perquè enlloc està escrit que reflexionar sobre quelcom comporti automàticament que el resultat sigui positiu per a la comunitat o per a l’interès general.

Entre les coses que reflexionem, fa força temps que la criança és motiu de controvèrsia, començant per la discussió de si hem de tenir o no fills, vist el sarau que és el món i la de catàstrofes que ens han de ploure al damunt. Una segona són les qüestions relatives a l’educació. Quina és la manera adequada d’educar els nostres infants entre tantes pedagogies de manual? Després hi ha el tema de la desigualtat en les càrregues familiars, i de com es constata la persistència de les tasques reproductives en les dones (les cures d’ara, per entendre’ns). Finalment, trobem que han proliferat tot de publicacions, assagístiques, periodístiques, activistes i literàries que problematitzen la maternitat. No ja amb relació a la paternitat, sinó en si mateixa, tot desautoritzant la narrativa que ens deia que la maternitat era un valor inqüestionablement excels: el darrer bastió d’una capacitat natural traduïda en la relació social més primària de què humanament es pot gaudir. Com que en l’imaginari col·lectiu els homes mai no viuen una paternitat intensiva, ja que exerceixen en la mesura que no treballen, van en bicicleta o corren, tenim que nosaltres, els homes – pares, no acostumem a parlar d’aquests temes.

Jo tampoc és que hi hagi pensat massa, però per vicissituds de la vida que mai no hauria volgut viure, els meus fills no tenen mare ni en tindran. La Mariel, la seva mare, va morir fa deu anys. Us puc dir que la pèrdua d’una mare és irreversible i insubstituïble. Ningú més pot omplir aquest forat. Un pare no pot fer de mare. Quan a mi m’han fet aquest comentari, sempre he respost immediatament que això és impossible. Una altra dona (una altra parella) pot acompanyar la criança dels teus fills, però no omplirà l’absència. I això s’ha de tenir clar, perquè si no les coses acostumen a anar pel pedregar per tot de malentesos i confusions. Sovint m’he preguntat si un pare mort val menys que una mare morta, i no tindria una resposta clara, encara que sé per persones que conec que no tenen pare des de la infantesa, que també és una figura que es troba a faltar molt.

La qüestió és que els meus fills em tenen a mi, i punt. És clar que tenen uns avis i una família una mica més extensa, però, en realitat, soc jo sol qui no els puc fallar. En el decurs d’aquests anys, per tant, he fet el que ja vaig fent des que van néixer: estar per ells, però amb l’afegit, posteriorment a la tragèdia, de fer-los viure la nostra diferència familiar sense que això comportés definir-los com a víctimes d’una injustícia irreparable. És molt difícil això, perquè sobretot quan són petits i encara no tenen prou senderi, el teu entorn tendeix a sentir-ne llàstima. Es comprèn, però rebre llàstima quan creixes és letal, perquè t’empetiteix i et sotmet a la fragilitat. S’ha de foragitar aquest sentiment, cosa que és molt diferent de no tenir la disposició de comprendre la situació.

Durant tot aquest temps no m’he parat a pensar quin sentit tenia la paternitat en abstracte, ni la meva en concret, potser perquè no n’he tingut massa, de temps. Sí que m’he estat mirant de resquitllada els rols dels homes en la criança i les denúncies sistemàtiques vers les seves absències. I és clar que, estructuralment parlant, aquestes absències no són justificables per principi, quan s’ha tingut l’oportunitat de ser pare per la decisió original d’una mare. Això no obstant, també he observat pares responsables i plenament dedicats, no només en tasques “de suport”; he conegut mares perfectament conscients i lliures que han pres la decisió de dedicar-se preferentment als seus infants, tot acordant-ho amb les seves parelles; i també he comprovat com els fills poden ser l’espoleta que faci esclatar relacions.

Pel que fa a mi, jo m’he trobat desencaixat en l’univers de les famílies. A penes hi ha històries de pares sols amb fills. Soc conscient que els meus fills han passat la infantesa sense que es poguessin mirar ni un sol conte en què se sentissin reflectits, i mira que n’hi ha de contes ara, que tracten tot de varietats sobre com ser i créixer. Això sí, sense drames, que dormo poc, però bé: comprenc que l’imaginari de la monoparentalitat es declini en femení, tant en termes de quantitat com de qualitat. Ara bé, el fet és que perviu el prejudici que un home sol amb els seus fills mai no se’n sortirà tan bé com una mare sola. Vaja, que per una qüestió d’ordre pràctic, per a una monoparentalitat com la meva, és preferible que qui no visqui sigui el pare.

Haig de dir, també, que tampoc em trobo reflectit ni còmode en les diatribes i conyes que tenen per costum definir els homes en el seu conjunt (i, per tant, els pares) per les seves mancances. Em sembla molt més socialment productiu subratllar els canvis positius de la masculinitat i de la paternitat. El que jo he après de la meva experiència és que els homes podem fer-ho tot excepte exercir de mares. Podem estimar, educar, alimentar, vestir, pentinar, cuinar, posar rentadores, rentar els plats, estendre la roba, recollir-la i planxar-la, fer dissabte, passejar, anar d’excursió, controlar com van estudis, vigilar quina mena d’amistat es tenen, estar al cas del pagament de les quotes de les colònies, assistir a les reunions del col·legi, parlar quan convingui amb la tutora i la cap d’estudis, controlar els horaris d’arribada a casa, donar tres voltes abans de respondre aquella pregunta complicada que t’acaben de fer, etc. A vegades et canses, d’altres t’enfades, i en moltes ocasions el temps no et dona per més. I sí, els dies passen entre pautes. Un darrere l’altre.

Criar és un temps curull d’atencions, i preocupacions. I alegries quan veus que la cosa rutlla. Des que jo tinc amb mi la Sofia i en Martí, el meu temps gira al voltant del seu eix. Amb els anys, he guanyat hores per a mi, fins al punt que ara ja estic en el moment en què hi ha caps de setmana que em puc avorrir. Durant tot aquest període he deixat de fer coses que m’haurien anat molt bé de cara a la meva projecció personal i professional, per una simple qüestió de prioritzar i no carregar en altres persones la meva principal responsabilitat: pujar els meus fills. O sigui que comprenc per experiència totes aquelles dones que expliquen què ha suposat per a llurs carreres o desitjos de realització personal, la seva dedicació com a mares. Però, sincerament, no he pensat mai que podria haver estat d’una altra manera.

Probablement, ja no faré coses que en algun moment o altre de la meva vida m’hauria plagut fer, però tant és. N’he fet d’altres i encara em queda un temps (espero) per fer-ne de noves. Puc dir-vos que la mesura d’èxit de la meva existència serà que la Sofia i en Martí puguin fer-se amb aquest món com a persones lliures. No si hauré estat un activista incisiu, un polític normalet, un sociòleg acceptable, o un professional mínimament reconegut. Si això significa que la meva masculinitat en clau de pare es defineix per A, B o C, no en tinc ni la més remota idea. Però sé que exercir la paternitat equival al més gran compromís que un pot tenir en vida, ja que si falles en això, quina credibilitat haurien de tenir els teus èxits en les altres facetes de la teva existència? I també penso que, malgrat que en les polítiques públiques hi ha d’haver els suports necessaris per a la criança per tal que plegats disposem de condicions per tirar endavant, o la criança s’exerceix primerament per qui du les criatures de la mà per aquest món, o no és. Estimar també és això.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article