Acompanyar vides plenes de forats vitals

Escric aquest article entre dues conferències. En una he de comentar l’estudi de Càritas ‘Cuidar y crecer en la fragilidad’. En l’altre, he de parlar en una trobada sobre ‘Éxito escolar en jóvenes en riesgo’. Fusionant les dues, apareix l’etern problema dels professionals de la intervenció socioeducativa: com ajudar les persones que tenen vides condicionades per les condicions de vida en les quals han estat o estan condemnades a viure? És clar que no puc parlar d’incompetència educativa i proposar pautes de “parentalitat positiva” a mares i pares impotents per poder educar. És clar que no puc parlar de propostes de suport escolar per continuar escolaritzant en escoles que obliden la vida i sense fer propostes de com reduir la segregació.

No és que els professionals tinguem com a missió fer la revolució permanent. Però, també és cert que la nostra tasca no ha de ser reconduir conductes, oblidant l’entorn que les genera o que les necessita com a mecanisme de supervivència. Reviso els estudis que he de comentar i les dades diuen que les famílies que viuen en precarietat i són ateses en els recursos pateixen un “sofriment psicoemocional” que impacta directament en les pautes de criança. I, també, llegeixo que, en la població general, la insatisfacció i la manca de confiança en la vida està profundament condicionades per la desigualtat i precarietat d’ingressos. Igualment, que molt poques escoles aconsegueixen reduir les desigualtats d’èxit escolar generades per l’origen familiar i social i que la majoria ho incrementen.

Es pot sortir d’aquest atzucac? Probablement no, però no podem oblidar-ho ni simplificar-ho. A les conferències (i ara aquí) he proposat que, aplicant els nostres “programes” i “plans”, no oblidem cinc aspectes: la compensació, la suplència, l’adequació, la construcció de sentits per a les seves vides, la recerca de sentit per a les nostres propostes.

Ja sigui ocupant-nos dels grups familiars, ja sigui gestionant les desafeccions escolars, hem de definir com compensar tot allò que l’infant no va tenir quan era imprescindible tenir-ho (els estímuls, les experiències, les abraçades, les visions de la vida, etc.), tot allò que els pares i maneres tampoc van viure quan eren fills i filles. No puc demanar a un adolescent que deixi d’estar enrabiat amb el món oblidant els abandons que va tenir la seva infantesa. No puc demanar a un pare que sigui bon pare quan mai ha tingut l’experiència de ser fill. Sempre acompanyem vides plenes de forats vitals que d’alguna manera han de reomplir-se. Sempre reparem alguna mena d’injustícia.

També sabem que, en bona part, haurem de suplir perquè les limitacions familiars no podran ser totalment compensades. Possibilitarem altres formes d’aprendre, de descobriment de les mateixes capacitats d’aprendre perquè sabem que l’escola real té molts límits. Però, suplir no pot ser mai substituir. No és correcte privar de pares que considerem desastre per uns altres que considerem millors, en lloc de mantenir permanentment ajudes que els permetin funcionar, sortir del desastre. No han de sortir de l’escola de la majoria per anar a una “adequada”.

No existeix un patró de bona conducta familiar, de criança positiva, d’escolarització segons les bones pràctiques acadèmiques. No ens dediquem a enquibir persones estranyes en el motlle correcte. Sempre ens plantegem encaixos que adeqüen les dues parts. Estimulem formes de tenir cura dels infants que construeixin i preservin les vinculacions, que aportin experiències en positiu, que permetin formes de relació diversa amb els altres, tot i no ser les dominants. Sempre treballem perquè la rigidesa acadèmica esdevingui flexibilitat que educa personatges amb vides molt diverses. No mesurem quants acaben aprovant si no quants acaben sense odiar l’escola (ni l’escola a ells). Ens ocupem de l’escola i no només dels infants i adolescents que escolaritzem.

No ens dediquem a vendre els nostres models de vida, però ajudem al fet que puguin donar algun ordre i sentit a les vides que viuen. També, ajudem a descobrir altres formes de vida, a què puguin comprovar que poden tenir altres vides més satisfactòries per ells i elles i més positives per als seus infants. Sempre limitats per la dificultat d’imaginar futurs en positiu, ajudem a introduir planificacions que provoquin intents de gestionar d’una altra manera la vida.

Finalment, com que no som prescriptors de remeis, negociem, expliquem, compartint les propostes educatives, de vida social, d’aprenentatge, de gestió del dia a dia que suggerim a les persones (als infants i adolescents i els seus adults). Podem treballar un retorn a l’escola, un manteniment dels processos escolars, però no podrem obviar, per exemple, les respostes a la seva pregunta: per què he d’anar a l’escola?

Sense poder oblidar res de tot això, estem al costat de pares i mares perquè puguin tenir una experiència satisfactòria d’ocupar-se dels fills, que els permeti arribar a la vivència que poden ser bons pares (sense oblidar crear les condicions materials per poder ser-ho). A la conferència sobre l’èxit escolar dels personatges que deambulen entre riscos parlaré “d’adolescents a qui va danyar la vida i ferit l’escola”. I, sense oblidar les seves històries de desastre, recordaré la necessitat de construir experiències que els facin descobrir que no estan condemnats al desastre. Recuperaré un vell text:

“És dia de fi de curs. Cal celebrar-ho perquè per a molts i moltes serà la primera vegada que comença el principi del futur. Ara ja té algun sentit tornar a començar, iniciar un nou recorregut, corregir una història abocada al fracàs permanent. Ara poden abandonar una part de les vivències desastroses que presideixen les seves vides i albirar un bri de futur en positiu. És un dia de final de curs a El Llindar. Una institució que podríem definir com un espai educatiu destinat a fer possible altres futurs per als adolescents ferits per l’escola i danyats per la vida” (J.Funes (2015). El relat educatiu d’una escola singular. El llindar).