Quina és la realitat de les persones amb discapacitat dins dels jutjats?


Ja fa poc més d’un any que l’ordenament jurídic espanyol ens va fascinar amb l’entrada en vigor de la nova redacció de la Llei 8/2021 de 3 de setembre, mitjançant la qual es reforma la llei processal i civil i impulsa les mesures de suport per a les persones amb discapacitat en l’exercici de la seva capacitat jurídica basada en el respecte per la igualtat d’aquestes persones davant la llei i en igualtat de condicions. Aquesta llei suposa l’elaboració de normativa pròpia d’acord amb la Convenció de Nova York pel dret de les persones amb discapacitat signat l’any 2006 i ratificat per Espanya el 2007, deu anys després de ratificar-nos al Conveni, finalment tenim el recull de drets humans i llibertats fonamentals de les persones amb discapacitat en el nostre ordenament jurídic!

Així mateix, el mes d’agost del 2021 Catalunya va elaborar un Decret Llei que reforma el procediment de modificació judicial de la capacitat. Aquest últim ens presenta únicament la figura de l’assistència com a figura de suport per a les persones amb discapacitat. El mateix Decret Llei determina el període de dotze mesos des de l’entrada en vigor del text normatiu perquè el Govern català presenti un projecte de llei de modificació del Codi Civil de Catalunya en matèria de suports a l’exercici de la capacitat jurídica de les persones amb discapacitat. Bé, per ara restem pacientment a l’espera de l’arribada d’aquesta legislació.

La llei representa “el nou paradigma” o el que col·loquialment entendríem com un gir en el tractament vers el col·lectiu de persones amb discapacitat, qui ja mai més se l’hauria d’anomenar com “l’incapacitat”. També s’aboleix el terme de procés d’incapacitació, la persona tutelada i desapareix la figura de la tutela i curatela, la rehabilitació o pròrroga de la potestat parental, entre altres canvis.

Sembla que representa un nou tractament legislatiu i sobretot, ofereix una nova perspectiva pel conjunt de la societat i concretament per a les professionals que es troben en el sector i treballen per les persones amb discapacitat. Aquestes últimes, des de l’aprovació de la Llei reben un suport i acompanyament a través de figures adoptades judicialment i que malgrat que siguin adoptades pel jutjat, aquesta adopció s’haurà d’ajustar de forma personalitzada i escoltant i atenent a les necessitats de la persona que haurà de poder expressar.

Així doncs, sempre que sigui possible s’haurà d’escoltar i valorar els desitjos de la persona amb discapacitat, voluntat i preferències... perquè repeteixo: aquest nou sistema està basat en el respecte de la persona amb discapacitat, és una qüestió de drets humans.

Tot plegat sona molt bonic, però... quina és la realitat que trobem com a resultat de la pràctica judicial? La realitat és que a les resolucions judicials continuen utilitzant termes obsolets com la tutela o curatela, s’adopten mesures de suport com l’assistència, però s’acaba redactant una acta d’acceptació del càrrec sota la figura de la tutela, la persona per qui s’adopta la mesura de suport no és escoltada per valorar les seves necessitats i voluntat i si en alguna ocasió se l’escolta, no s’està aplicant allò que introdueix la llei amb relació a l’adaptació del llenguatge així com tota la idiosincràsia perquè la persona amb discapacitat pugui comprendre el procediment i en pugui ser part activa amb plena condició.

I en relació amb tot això, vull parar atenció a un documental que he vist recentment sobre el sistema d’accés a la judicatura. I per què paro atenció al documental i com ho relaciono amb el contingut d’aquest article? Doncs bé, perquè sense cap mena de dubte, tenim molt a reflexionar sobre el vincle entre la realitat concreta de qui està jutjant, i el què i sobre qui s’està jutjant i decidint. Decisions que seran determinants per a la seva vida.

Estem parlant d’un col·lectiu de persones que durant molts anys ha estat completament invisibilitzat, que fins no fa gaire se’ls coneixia com a “bojos, invàlids, tarats, d’esperit pobre, retardats, disminuïts, minusvàlids...” els quals se’ls perseguia per ser tancats a manicomis o sanatoris per tal d’apartar-los de la societat.

Aquest col·lectiu mereix ser tractat des d’una perspectiva encertada, coneixent la seva realitat. I com es pot conèixer aquesta realitat i el seu dia a dia? A través del contacte directe amb ells.

El documental para atenció a l’accés dels opositors a jutges als Països Baixos, model que podria ser referent per nosaltres. El sistema en aquest país es basa en criteris d’empatia, de socialització i en els opositors se’ls hi requereix la pràctica d’accions socials, així com per exemple haver estat en contacte amb el col·lectiu de refugiats.

No seria una bona idea que les persones que decideixen judicialment quina és la mesura de suport per a la persona amb discapacitat, fessin una acció social amb les persones i col·lectiu pel qui decidiran per tal de poder conèixer la seva realitat de més a prop?

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article