Silenci

Hi ha tot un món de paraules dins l’escenari, ens explica el dramaturg Juan Mayorga: “El silenci és la pedra filosofal de la saviesa”. Darrere d’aquesta finestra cal una oïda que atengui el que no s’escolta, una porta oberta a una sala buida quan tothom ha marxat. El silenci barreja bé amb tot, malgrat la seva incomoditat, viatge per diferents motius: quan es guarda un minut a la memòria d’algú, quan passa un àngel, quan ens quedem en blanc o ens acomiadem d’alguna persona imprescindible. També passa per les biblioteques i els temples, respecta qui estudia o qui resa. Mentre uns ho temen, altres ho necessiten. Els que controlen l’art de parlar el manegen bé, saben que callar pot transformar el valor del que es diu.

El mutisme és capaç de causar tristesa o alegria, nostàlgia o ímpetu, és art que ensenya amb pauses cosides unes amb les altres. Prohibir-lo potser resulti imprudent, la necessitat d’experimentar-lo batega. És buit i plenitud, acompanyat de molts rostres: homes estàtua, poetesses emmudides per la censura, depressions, amenaces del tirà, eslògans morals, rumors despietats; nius de frases trencades en mil trossos, negades a parlar per una por que tanca la boca, diàlegs sense companyonia, temps morts entre espais de soroll, de combat, de missatges esperant un relat que doni recer a les mesures impossibles que s’escapen.

Hi ha llocs on el poder no necessita exigir, la seva presència expropia l’expressió, roba i imposa; no sempre té rostre ni nom el poder, sap que qui no dona la seva opinió està fora, sense poder explicar el que pensa, sent i desitja. Hermètic, inoblidable. Sentiu el silenci?, com aquell experiment de John Cage: interromput, traspassat, pesat. Adés, mordassa; no hi ha més verb, la seva presència és misteri, com la vida nua, insuportable, pendent de records.

La casa de les idees emmudeix amb l’hemorràgia verbal, la xerrameca dels bocamolls; no abusem de la seva paciència: millor muts i a la gàbia davant la burla. Millor parlar quan toca, escrivia Calderón. Parlar i callar és un doble imperatiu -quant s’estimen silenci i veu!-. Hi ha qui vol parlar-ne, però no el comprenen o no l’escolten, o no para; potser la sordesa sigui un mapa que s’estén. Allò que no es pot comentar, millor guardar-lo, aspirar el ressò del paisatge més secret, del lloc més calm, perquè no es pot caminar sense aromes ni tacte, perquè ens cal interrogar-nos més, contradir-nos més, debatre més, decréixer... Qui vulgui mostrar una veritat, que no la digui, suggeria Ortega, n’hi ha prou amb un breu gest; perquè cada silenci mantingui la seva essència: ombra i cendra de les paraules.