Delictes culturalment motivats


Des de la dècada dels anys 80, Catalunya ha passat de ser una regió principalment d’emigrants a un destí d’immigració. En concordança amb la resta de l’Estat espanyol, aquest nou fenomen s’ha gestionat de forma no organitzada i planificada, sinó majorment ignorant la nova realitat a la qual el país se submergia. Així, a diferència d’altres països europeus que es debaten entre el model intercultural o el multicultural —i que gestionen l’entrada de nouvinguts i la diversitat cultural mitjançant discrepants posicionaments socioeconòmics (migrant treballador, exiliat, estudiants, etc.) amb més o menys encert—, l’Estat espanyol ha planificat, al llarg d’aquests anys, la nova realitat social des d’un posicionament específicament policial. En poques ocasions s’ha formulat i plantejat una gestió de les persones i cultures nouvingudes que posés damunt la taula la nova realitat transcultural i els efectes que està tenint sobre els diferents sectors.

És sorprenent i contradictori, però alhora molt explicatiu de la realitat actual de l’Estat espanyol, el fet anecdòtic que en la península Ibèrica sota el domini de l’imperi romà, es tingués en compte la diversitat cultural en l’àmbit jurídic a través del Ius Gentium (complement del Ius Civile que s’aplicava a les persones que no tenien ciutadania romana), però que actualment, i després de segles de diversitat cultural intrínseca del país i més de 40 anys de nova migració, gairebé cap article del Codi Penal contempli o exposi la diferència cultural com a essencial a tenir en compte a l’hora de jutjar delictes culturalment motivats.

Anomenem “delictes culturalment motivats” els fets que han estat comesos seguint els preceptes que una societat o cultura determinada ha prescrit, però que en la societat d’acollida i cultura hegemònica existent en el territori es considera un delicte. La tipologia existent és extensíssima, des de delictes d’honor, relacions interpersonals, casaments, rituals, mutilacions, assassinats, etc. Actualment, podem trobar molts exemples de jurisprudència al respecte en molts països de tradició migratòria (EUA, Alemanya, França, etc.), però, per les raons que ja he exposat, dins la jurisprudència espanyola els localitzem sota un paraigua d’homogeneïtzació jurídica que amaga la realitat existent.

Actualment, dins el Codi Penal espanyol, gran part d’aquests delictes es jutgen mitjançant els conceptes jurídics d’“error de prohibició” i “error de tipus”. Aquesta és una solució, potser l’única solució, en un país que ha decidit no afrontar la realitat de cara i que li serveix per no crear major injustícia que la que està intentant jutjar; però també és una manera d’evitar assumir la nova realitat multicultural. La justícia espanyola està farcida de sentències que jutgen “delictes culturalment motivats” però que s’acaben resolent per vies alternatives, de forma que la realitat multicultural judicial queda amagada sota lleis jurídiques homogeneïtzadores que funcionen a tall d’eufemisme.

Per treballar aquesta realitat multicultural des d’una perspectiva jurídica, cal debatre i assumir la complexitat de la diversitat cultural a través de conceptes com la “hibridació cultural”, els “discursos hegemònics” i la transculturalitat, la relació entre els Drets Universals individuals i els Drets culturals, el relativisme cultural, la noció d’Estat com a factor d’homogeneïtzació cultural, etc. Però, alhora, cal debatre sobre els límits de la societat, els llindars de les cultures, els drets individuals, la jerarquització dels valors jurídics, les conseqüències socials i individuals de les resolucions jurídiques enfront aquest tipus de delictes, etc.

A manera d’exemple, en l’últim Congrés d’Antropologia celebrat a Donosti, vàrem presentar una comunicació on analitzem dues sentències dictades per Audiències provincials diferents, amb relació a uns fets semblants, i que jutjaven uns “delictes culturalment motivats”. En ambdós casos, es tracta de la celebració d’un matrimoni entre persones d’ètnia gitana menors de 13 anys. Segons els fets denunciats per fiscalia es tracta d’un “delicte continuat d’agressió sexual a menor d’edat” i així ho contempla el Dret Penal espanyol. Les dues sentències tenen punts en comú i diferències notables d’interpretació. En ambdós casos es jutja a través dels conceptes anteriorment exposats “d’error de prohibició” i “error de tipus”, ja que no existeix en el nostre ordenament jurídic llei ni jurisprudència específicament cultural. Però, en el primer cas, es resol com a absolució després de fer un al·legat, per part de la magistratura, de defensa de les tradicions culturals d’ètnia gitana i els casaments entre menors, a través d’un relat homogeneïtzador de la cultura gitana plena de tòpics i estereotips. En el segon cas, es declara culpable el marit (també menor d’edat) i no es realitza ni una sola referència a la diversitat cultural en tot el raonament jurídic de la sentència.

El debat és extens i llarg, no té una conclusió clara i definida, i posa en dubte la part més essencialista de l’àmbit jurídic. Però, actualment és inexcusable no assumir la complexitat del fenomen i creure que és possible resoldre les situacions simplement evitant la realitat multicultural en la qual actualment vivim o omplint els raonaments jurídics a través d’estereotips i tòpics amb poc o gens de reflexió acadèmica i professional. És inevitable que com a societat multicultural i transcultural, el poder jurídic i legislatiu comenci a admetre la realitat en què la societat catalana i espanyola està immersa, i plantegi la necessitat de legislació i assessorament específicament de caràcter cultural.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article