L’escriptura com a teràpia

Des de ben petita he escrit. Per a tot: per canalitzar emocions, per demanar disculpes, per demanar un favor que no m'atrevia de paraula, per entendre el món que m'envolta, per agrair coses... Per moltes circumstàncies on no podia parlar perquè no em sortien les paraules i perquè no sabia què dir.

Les lletres, per a mi, han estat les grans aliades envers un món que em costa d'entendre. Tant les que he escrit jo en cartes o projectes diversos, com les que he llegit d'altres persones que m'han ajudat a entendre què estava passant al meu voltant. Escrits de tota mena: que em fan plorar, que em fan riure, que em fan reflexionar, que em fan pensar en una situació determinada...

Escrits, i la majoria en llibres, que m'han salvat en més d'una ocasió de situacions que no m'agradaven del meu voltant i de les quals me'n volia aïllar. Per diversos motius que no venen al cas, però principalment per poder-me buscar un refugi en les lletres que em permeti entendre que hi ha un lloc segur creat per mi i per a mi amb uns personatges que em permeten fer de confessora de les meves pors, com si aquell projecte fos un diari on projectar els meus malsons.

He buscat aquest refugi des de ben menuda, perquè m'ha ajudat molt a entendre'm i a entendre què passa al meu petit món. Perquè tinc una amiga que ha inventat el terme “micromón” i és una manera molt bonica d'anomenar els petits refugis que ens creem amb determinades persones o en determinades situacions per poder estar en un ambient de seguretat i sense prejudicis al voltant.

I aquest terme és molt adient per a allò que busco, un lloc on poder ser jo mateixa i on poder-me expressar sense por a què diran o què deixaran de dir. Perquè m'és igual que faci mesos que no en sé res, d'aquella persona, que si em fa un comentari que em fa somriure ja ha guanyat la meva confiança (si és que la tenia abans) o si em fa un comentari que em dolgui la perd molt ràpidament.

Però tornem als refugis: Què és per a mi un refugi? Realment existeixen? És només un lloc físic on poder-me aïllar i no sortir fins que tota la tempesta exterior ha passat? O és un sentit figurat que em permet aïllar-me del món exterior mentre dura la tempesta que, sense voler, potser per un comentari desafortunat, he desencadenat?

Perquè des de fa uns anys m'ha fet por la pluja forta, que associo a moments desagradables de la meva vida, i que em recorda a baralles, crits i males estones que passo quan no hi ha calma. Perquè també sempre m'ha fet por l'aigua, suposo que per no voler notar la sensació d'ofec que tinc quan hi ha aquestes discussions ni el nus de la gola que se'm fa mentre tinc els ulls enaiguats (perquè si tinc els ulls plorosos vol dir que estic a punt d'entrar en crisi, i darrerament no les trampejo gens bé).

En resum, que tinc ganes de trobar noves formes de poder-ho canalitzar, però que l'escriptura fa anys que em funciona. Espero que continuï sent teràpia guaridora durant molt de temps perquè m'ha salvat de molts moments difícils.

Perquè, com dic sempre, l'escriptura és teràpia que cura.