Una gallina no és una àguila defectuosa

En una publicació recent dels Quaderns d’Illacrua, 17, trobàvem un breu article d’Antonio Centeno que començava de la següent manera:

“Una de les expressions que ha fet fortuna en el món de l'educació –si més no, en els congressos de pedagogia– és la metàfora que afirma que “una gallina no és una àguila defectuosa”, per explicar, per exemple, que una nena no és un nen feble i lent a la classe d'educació física, o que un infant amb autisme no és cap relacions públiques nefast, ni un catalanoparlant, cap castellanoparlant maldestre. En general, doncs, no té cap sentit descriure la diversitat humana en termes d'aberracions respecte un patró de normalitat que ni ha existit ni existeix ni existirà mai. Per això, algunes persones catalogades tradicionalment com a 'discapacitades' han començat a proclamar que la manera com funcionen els seus cossos és una expressió més de la diversitat humana i que el que cal canviar és el medi social.”

Podem aprofitar aquesta metàfora per repensar la qüestió dels ideals de la modernitat, els quals ens han conduit fins a la construcció de la mateixa normalitat i, en conseqüència, fins a la invenció de la discapacitat. Així doncs, entendre el fet que actualment no hi ha idees veritables que siguin la mesura de totes les coses, és entendre que la discapacitat és contingent, arbitrària i depèn de criteris discutibles que la situen en un lloc subaltern. Si la metàfora ens fa somriure per la seva obvietat no ens passa el mateix davant la definició de la mateixa discapacitat. Aquest és un dels motius principals que justifica el canvi de terminologia proposat des del Moviment de Vida Independent. Deixar de parlar de discapacitat i començar a parlar de diversitat funcional suposa comprendre la complexitat humana, la seva pluralitat i obertura. Suposa considerar que no es pot entendre la diversitat funcional des del que no és, sinó justament des del que és, des del que aporta, genera, mobilitza, qüestiona i interpel·la dins la mateixa definició de la normalitat.  De la mateixa manera que una dona no és un home mancat, -no li falta res, el seu valor no ve determinat pel que no és-,  una persona amb diversitat funcional tampoc és un ésser mancat. La diversitat humana hauria de formar part de la mateixa definició del què és humà, del què és consubstancial a l’ésser humà. I des d’aquí, com bé ens diu Centeno, les dificultats en la plena participació ciutadana de les persones amb diversitat funcional, no tenen res a veure amb els seus cossos sinó amb l’entorn. I en aquesta línia, convé recordar les paraules d’Skliar en les que ens diu que  “necesitamos volver a mirar bien aquello que nos representamos como . Volver a mirar bien el sentido de percibir, con perplejidad, cómo ese otro fue producido, gobernado, inventado y traducido.” (Skliar 2003:117). És important recordar la necessitat urgent de descolonitzar i deconstruir l’aparell de poder i de saber que gira al voltant del que es naturalitza com l’altre deficient. La necessitat de combatre els discursos que generen exclusió i submissió construïts des de la citada naturalització. És a dir, combatre els discursos que, d’un manera o altra, inclouen la idea que la causa principal dels problemes de les persones amb diversitat funcional, pobres, immigrants, etc. són ells mateixos, estan dins seu i no en el context que les condiciona i construeix. En definitiva, s’atribueixen causes internes a les persones, els fenòmens i comportaments que són fruit de causes externes, econòmiques i socials. El concepte de diversitat funcional recorda incansablement que els problemes de les persones que funcionen d’una manera diferent són problemes d’ordre social i que, per tant, els recursos i intervencions han de dirigir-se cap a aquest context. Però és important el fet que, més enllà de la gestió dels recursos, hi ha quelcom de l’ordre de l’imaginari social, de la construcció del saber, de la mateixa definició de la discapacitat que està relacionat amb la idea de Veritat última, amb ideals tancats que són la mida de totes les coses, amb idees – o més ben dit una Única idea- del que és l’ésser humà, que precisa ser revisat en l’interior de cada un de nosaltres. Tot plegat, qüestions que si no es modifiquen difícilment podrem arribar a comprendre l’abast i conseqüència de la frase: Una gallina no és una àguila defectuosa.