Des de l’habitació

Hi ha qui ha aconseguit convertir en sentit comú la seva particular concepció de la política. La defineixen com una activitat especialitzada per representar la ciutadania, cosa que fa pensar en diverses idees sobre com exercir-la, no només fent lleis i eleccions, sinó compartint-ne el compliment, una cultura que qüestioni certes psicologies positives que aprofiten les farses per explotar les bones intencions amb marques de mercat i xarxes de beneficència com han fet amb els bancs d’aliments, o com podria passar amb els menjadors socials.

Poden ser entitats fantasma les beneficiàries, es camuflen entre simulacres (educatius, sanitaris, d’habitatge, laborals) dirigits a les majories febles, desorientant el bé comú, denunciant iniciatives valentes amb anàlisis superficials sobre la frustració, que continua comerciant amb remeis artificials, privatitzacions desdibuixades o petits i grans escàndols quan solquen les balances fiscals o certes trapelleries. Un petit grup ha concentrat més poder que mai per decidir sobre el futur de la vida, tot bonic, però, quan alguna cosa no agrada, recorren a l’as amagat a la màniga per exercir el seu “vet” (encara passa amb els bancs i les elèctriques), com si estiguéssim en una nova edat fosca, que escrivia Bertolt Brecht.

Es fa estrany que no ens hàgim revoltat per temes tan lamentables com el de l’habitatge, sembla que ens han posat alguna cosa a la sopa per immobilitzar-nos. Els lloguers abusius i els desnonaments criminals han provocat molts suïcidis, castigant variats perfils humans. El moviment de la indignació del 15M o el procés, tant massius com plurals (malgrat banderes i interessos fàctics), han quedat lluny. Força gent concep la lluita en tons èpics quan, potser, necessitem discursos més pacients, dedicats a la sembra, a la cura amatent d’arrels, tiges i fulles que permeti recollir fruits, com suggeria Mike Davis, el profeta de la fatalitat, teòric urbà recentment mort.

A la feina continuem tenint molt poc control sobre les desigualtats, avancem en un continu diàleg amb el soroll del present i fins i tot del passat, entre obstacles i plecs. Una “teoria” que acaba, sovint, depenent de la happycràcia, aquesta famosa know-how sorgida de la new age del moment, amb habilitats que combinen amb cert respecte a la intimitat i una tolerància limitada des de la seva particular ideologia de l’emancipació. Tot i això, l’abandonament de les grans esperances torna a posar de moda una idea antiga: que fem el que ens toca (mantenint el dubte permanent), una mena “d’insurrecció de les consciències”, com va dir el filòsof i camperol Pierre Rabhi: “El que ens fa seguir endavant, en última instància, és el nostre amor pels altres”; ens hem d’estimar per defensar-nos millor; hi ha molt d’amor immobilitzat. Els drets socials continuen sent els parents pobres dels drets fonamentals que no només no es garanteixen sinó que fomenten desigualtats injustificades a molts àmbits. No hi pot haver justícia en absència d’aquestes obligacions.

Jaume Funes torna a oferir-nos una pista quan ens parla de la devastadora conseqüència del desafecte per manca d’abraçades en època d’infantesa; més enllà del maltractament infantil, aquesta seqüela pot convertir adolescents i adults en éssers amb greus problemes de relació i que ens ha de fer pensar en les resiliències i els victimaris.

A Les amants d’un jour, l’enorme Piaf s’endinsa en un territori prohibit per cantar, alt i clar, sobre el plaer. A les pedres de l’escàndol s’hi afegeix que tot passava a l’habitació llogada d’una casa de cites. La Mina també ho va provar amb Il cielo in una stanza, cançons que van trencar amb les convencions morals parlant de les carícies en habitacions llogades, rellogades, emprestades, en cotxes, als caixers, als pisos deshabitats controlats per màfies, a les platges dels nàufrags, als boscos, o al camp després d’esclaves jornades de la fruita. Arquitectura de rampells —de vegades perversos— sota subtils mirades. Melodies censurades durant anys, que a alguns ens inspiren una tendresa tranquil·la, que insinuen la manca de llocs per estimar.