Dignitat menstrual

El mes de maig de l’any passat, em va venir a visitar a l’oficina una mare amb la seva filla de 15 anys, que pateix una menstruació molt abundant. La noia relatava que, darrerament, s’havia tacat la roba i també havia tacat la cadira a l’institut on estudia, perquè el seu professor no la deixava anar al lavabo sempre que ho necessitava. La mare, farta d’aquesta situació, em va venir a veure per demanar ajuda davant d’aquesta problemàtica. Tibant una mica del fil, vaig descobrir que, en molts instituts de la ciutat, els lavabos per a l’alumnat són mixtes i no disposen de materials mínims per a la higiene personal: molts d’ells no tenen paper higiènic (o si el tenen, s’ha d’agafar abans d’entrar al lavabo), no disposen de sabó per rentar-se les mans, ni papereres dins dels lavabos, ni baldó per poder tancar (en algun cas, fins i tot, alguna persona m’havia relatat que no tenen ni porta!).

En aquell moment, políticament es parlava de pobresa menstrual, encara que només en el sentit econòmic del concepte. Es parlava de reduir l’IVA dels productes menstruals —deute històric que, per fi, s’ha rescabalat— i la Generalitat va iniciar la prova pilot de regalar copes menstruals i altres productes d’higiene menstrual reutilitzables a les alumnes de 3r d’ESO d’alguns instituts catalans.

Si rescatem el concepte de pobresa menstrual, segons la definició de l’ONG Compassion UK, veurem que inclou, no només la manca d’accés als productes sanitaris, sinó també la manca d’educació menstrual i d’uns lavabos en condicions, així com el tractament dels residus generats pels productes d’un sol ús. Per tant, la pobresa menstrual té una dimensió econòmica, educativa, d’infraestructures i de sostenibilitat.

Quin sentit té que es proveeixi les alumnes de productes menstruals sostenibles si es troben amb unes infraestructures a les seves escoles i instituts que els fa molt difícil de poder-los fer servir? Davant d’aquesta situació, vam iniciar una investigació —amb la col·laboració d’una estudiant en pràctiques de Sociologia de la UAB, Maria Daza— entre alumnat, professorat i famílies de cicle superior de primària i secundària de la ciutat de Sabadell, per identificar l’abast de la problemàtica i fer reflexionar tant a famílies com a educadors de la situació en la qual es troba l’alumnat de la ciutat per poder gaudir d’una correcta higiene, especialment menstrual. A més, també teníem com a objectiu empoderar l’alumnat per tal que pogués reivindicar uns espais més adequats, en cas que aquests no existissin.

I els resultats van ser aclaparadors: l’enquesta va ser contestada per 1.133 persones. D’aquestes, un 53,9% eren alumnes, un 35% famílies i, finalment, un 11,1% formava part del professorat d’un total de 33 escoles i instituts de Sabadell. Les alumnes que s’identificaven amb el sexe biològic femení van ser les que més van participar, posant de manifest que, realment, era un tema que les preocupava.

D’entre moltes altres qüestions, un 86% de l’alumnat ens va dir que, en alguna ocasió, havia trobat els lavabos tan bruts que no els havia pogut fer servir. I el 66% de les alumnes se senten incòmodes o molt incòmodes quan tenen la regla, per no disposar d’espais adequats per a netejar-se. I això fa que, més de la meitat de les alumnes hagin faltat algun dia a l’escola o alguns dies per problemes derivats del fet de menstruar i que, un 65% d’aquestes alumnes exposin que aquest fet les ha perjudicat per seguir correctament una assignatura.

Amb aquests resultats queda palès que l’administració pública està vulnerant dos drets fonamentals de l’alumnat pel fet de no tenir els lavabos en condicions: el dret a la salut, per totes les complicacions que es poden derivar del fet d’aguantar-se durant tot el dia sense anar al lavabo per les condicions en què es troben, i el dret a l’educació, quan les alumnes han de quedar-se a casa quan tenen la regla per la incomoditat que els suposa no trobar espais adequats a l’institut quan menstruen.

A més, vam posar de manifest que l’administració pública dona un missatge contradictori a les alumnes: per una banda, reivindica el paper de les dones, els diu que el seu cos i les seves necessitats són valuoses i surt al carrer cada 8M per posar de manifest aquest compromís, però, d’altra banda, pel fet de no tenir cura d’uns espais d’higiene correctes per a les noies, està donant just el missatge contrari, de forma implícita, a la vida quotidiana d’aquestes alumnes: les teves necessitats no són importants, has d’espavilar-te amb el que hi ha i, si no t’agrada, t’aguantes.

Un cop finalitzat l’estudi, vaig fer una actuació d’ofici amb tota una sèrie de recomanacions a l’administració pública, entre les quals es troba incrementar la freqüència de neteja, instar la Generalitat a fer lavabos on hi hagi tots els elements d’higiene necessaris (no només paper higiènic o papereres, sinó també lavabos i rentamans dins de cada espai, amb sabó i dispositius de productes d’higiene menstrual a l’abast de les alumnes), així com millorar l’educació menstrual transformant-la en programes de coeducació per a tots els col·lectius educatius en les etapes de 0-16 anys, entre moltes d’altres recomanacions.

Però el realment més valuós de tot plegat són les iniciatives que han sorgit de forma espontània entre les alumnes d’algunes escoles i instituts de la ciutat per fer front a aquesta problemàtica: des de la campanya d’unes nenes de 5è de primària per tenir lavabos només per elles, fins a les alumnes d’un institut que han aconseguit disposar de papereres i paper higiènic dins els lavabos on, fins ara, no n’hi havia, passant per un grup d’alumnes que, amb l’acompanyament d’una professora, han demanat més freqüència de neteja a la direcció del centre. Que les alumnes s’hagin adonat que la situació que pateixen no és normal i se sentin prou empoderades per reivindicar els seus drets menstruals a les seves escoles i instituts és el millor resultat que ha pogut tenir aquest treball.