Habitatge accessible i discapacitat adquirida

Patir un accident de trànsit, una caiguda fortuïta, un ictus, una complicació medica o qualsevol altre esdeveniment inesperat pot suposar un impacte en la nostra salut en totes les seves esferes i, a més a més, pot suposar desenvolupar una discapacitat. És una situació que ens obliga a adaptar-nos i plantejar-nos de nou el nostre projecte de vida mentre inclús ens trobem encara en fase aguda o subaguda, és a dir, hospitalitzats. Cadascú, amb les seves capacitats, habilitats, experiències i coneixements ho gestionem de la millor manera possible. Hi ha qüestions que podran resoldre’s amb temps, rehabilitació, adquisició d’habilitats i coneixements, però n’hi haurà d’altres que no estaran del tot en les nostres mans, l’habitatge és un d’ells.

La primera de les opcions, habitualment, és tornar a casa nostra. Parlem d’ingressos hospitalaris d’una durada de mesos, amb tot el que suposa (trencar rutines, perdre intimitat, estar lluny de familiars i amistats). Però, pensem en els nostres domicilis: pisos i cases que en major o menor mesura presenten alguna de les denominades barreres arquitectòniques: tenim ascensor, però és prou ample per una cadira de rodes o per accedir-hi amb qualsevol altre producte de suport? Tenim plat de dutxa, no obstant això, és ras a terra? I la distribució del lavabo permet moure’s amb suficient espai? Tens espai entre el llit i la paret per realitzar una transferència en condicions? L’exterior és pla i hi ha els serveis bàsics a prop? Totes aquestes preguntes sorgeixen i la resposta i resolució ens deixa poc marge de maniobra, poc temps per analitzar i disposar dels diners suficients per assumir el cost de les modificacions, ja que les ajudes de l’administració encara estan lluny d’arribar.

Una altra opció és el canvi. La mateixa cerca d’habitatge és difícil pels preus, situació i condicions. A aquest procés, si li sumem complexitat per: trobar-se hospitalitzat, en ple procés adaptatiu per una discapacitat adquirida, amb la pèrdua de la capacitat econòmica i la necessitat de què els espais siguin adaptats i accessibles, etc., quan, segons un estudi de la Fundació Mútua de Propietaris del 2018, només el 0,6% de 9,8 milions d’edificis d’habitatges de l’Estat compleixen els criteris d’accessibilitat universal, pot convertir-se en una missió impossible.

Davant aquesta situació, que podem fer des del treball social sanitari per facilitar el procés? Orientar a l’activació de prestacions socials que poden trigar fins a un any en oferir un suport real? O acompanyar al pacient i família, amb una actitud proactiva i predisposada, oferint escolta activa i fugint de la justificació del sistema? És important acompanyar a les persones a veure amb la perspectiva adequada la situació per tal d’evitar la individualització, i conseqüent culpabilització, d’una problemàtica macroeconòmica i política. Sempre haurem de recordar que la nostra intervenció ha de ser horitzontal perquè no sabem de la persona més de què en sap ella de si mateixa, tots ens hi podem trobar i és una responsabilitat compartida vetllar perquè els drets de la ciutadania es transformin en accions reals i no en una promesa més a l’aire.