Públic, què és ser públic?

Escric això un 20-N. Els que ja tenim una edat no oblidem el que va representar el Franquisme. Entre altres males passades, el règim va oblidar el benestar dels barris i els pobles i va anar espoliant a molts que havien hagut de deixar la seva terra. En els barris o enmig de tanta misèria, gràcies als partits polítics clandestins i a les parròquies, es va vertebrar tot el suport a la gent sense recursos, la major part immigrada de la península. Però no estaven sols: hi col·laboraven anònimament el teixit social, des de les associacions de veïns, els grups culturals diversos, corals, grups de dansa, geganters, castellers, els esplais, l’escoltisme, ateneus. La seva capacitat d’estar a prop del veïnat, la seva enorme sensibilitat per a la justícia i la solidaritat i amb una gran militància, va generar una teranyina de suport mutu. Molta d’aquesta gent es va preparar teòricament, feien reunions, cursos, anaven a l’estranger. Tenien una altra professionalitat en la construcció de la comunitat.

Aquells anys finals del franquisme i inicials de la transició vaig tenir la sort de conèixer l’experiència del barri de Can Serra de l’Hospitalet, liderada per en Jaume Botey, on, a més, un grup d’objectors de consciència va fer una feina impagable. La lluita contra la desigualtat es feia conjuntament, per sobre d’ideologies, des de la universalitat al servei del barri, sense fronteres. Des d’una gran vocació pública.

La democràcia va portar l’estructuració de l’atenció als col·lectius en entorns més desfavorables. Antics dirigents del teixit associatiu, van formar part dels nous ajuntaments i van voler liderar la transformació social. Eren anys que es lluitava en favor de l’escola pública i democràtica, uns serveis socials de qualitat, una sanitat universal.

Però em sembla que es va cometre un greu error: considerar que el públic era el que depenia directament d’administració i el privat tot l’altre. I es va complicar encara més amb el neoliberalisme que va facilitar l’aparició de les ONG, fent una feina paral·lela a l’administració. En molts casos fent el joc al sistema neoliberal, retornant engrunes i mostrant la cara amable d’un sistema pervers. I es crea el Tercer Sector com un conjunt d’entitats privades diferents de les lucratives. Privades però diferents.

Moltes entitats que havien treballat, sovint sense gent contractada, van quedar apartades i menyspreades en el treball de cohesió de la comunitat. Se les va considerar no professionals perquè no contractaven. Un altre error: cal contractar gent professional, però no pel fet de contractar una persona la transformem en professional.

Què ha portat tot això? Que tota la força que s’havia fet des de la ciutadania es va considerar privada i el que començava en aquell moment, des de l’administració, era públic, la qual tenia el monopoli de l’atenció de la desigualtat, perquè era l’única que sabia què calia fer. Era la que marcava les polítiques, poques vegades treballant braç a braç amb el teixit social. El privat havia de col·laborar, servilment, amb ells.

I continuem igual. L’administració ens considera privades a moltes entitats que hem demostrat, algunes des d’abans de la democràcia, que érem de vocació pública. I encara s’ha complicat més: els partits fan programes sense seure amb la gent del territori per saber què cal fer. Ells ho saben perfectament.

No seria molt millor seure totes plegades, administració i entitats de vocació pública i veure com ens organitzem en un barri, en un poble? Recollint, també, l’opinió de veïns i comerciants. I els suports no serien licitacions des de la gràcia de l’administració primant entitats que ratllen el lucre, sinó estudiant que es necessita per desplegar les polítiques socials compartides.

És clar que les entitats hauríem de canviar molt. Fa tants anys que ens hem mercantilitzat i sembla que solament busquem com mantenir-nos, perdent la missió de la transformació social. També l’administració hauria de pactar posant sobre la taula conjuntament els pressupostos i, sobretot, els programes. I no creure’s que és la que sap què cal fer en aquest món tan complex i incert.

D’això en diríem que és un pas a una nova governança. Llàstima que fa més de quaranta anys vàrem perdre l’oportunitat a una nova societat, quan el 1979 un nou alcalde va dir al president de l’associació de veïns que havia lluitat en la cohesió dels barris:

“Ara manem nosaltres!”. La primera frase que ens va dir. No podia ser més clar. Els que representem a la gent som nosaltres que hem guanyat unes eleccions. Vosaltres molt bé. No ens va dir el primer dia que us heu de retirar, però estava implícit. (Carles Prieto)

I l’administració ens va expulsar del govern i ens va enviar a fer solament la feina en la trinxera.