Reptes de la reprofessionalització del sector de la discapacitat

Fa ja unes dècades que l'atenció a les persones amb discapacitat es va professionalitzar. La majoria de les institucions van ser impulsades per les famílies quan l'administració no donava resposta a les necessitats i han aconseguit ser protagonistes de la cartera de serveis.

La mirada sobre la diversitat funcional fa cinquanta anys també era molt diferent i comportava molt protagonisme als aspectes assistencials, que van anar deixant pas als paradigmes més educatius i socials. La professionalització ens ha portat a un moment de solidesa en molts aspectes però també a la necessitat de millores.

Acompanyar les vides de les persones amb discapacitat comporta molta complexitat i les entitats no sempre donen l'abast de poder-ho fer tenint en compte la situació actual i molt més després de l'impacte de la crisi de la Covid-19.

Com a professionals tenim alguns reptes que ja són indispensables per oferir un acompanyament de qualitat i dignitat sobre les persones. Alguns dels més importants són aquests:

En primer lloc, generar espais de consens i debat sobre la veritable vida independent. Malgrat que podem pensar que és una obvietat i que tothom estarà d'acord en el que és o no és una vida independent per una persona amb diversitat funcional, els professionals hem de saber fer una construcció del concepte i saber-ho transformar en concreció que impacti de manera definitiva en la vida de les persones. I per això necessitarem professionals que tinguin una actitud determinada sobre el que significa acompanyar des d'aquest paradigma de manera individualitzada en cada persona.

En segon lloc, haurem d'admetre que la complexitat de la feina comporta també establir criteris sobre ètica professional. La majoria de professions tenen certs marcs al respecte, però cal traslladar-ho als diferents equips professionals. I aquí no valen únicament les intuïcions. Calen hores de debat i de consens que les institucions han de saber aconseguir generar. Per portar a terme aquest model d'atenció a les persones ens caldran professionals també formats al respecte o en tot cas amb la capacitat tècnica i actitudinal de discutir al respecte. Tot plegat també implica la incorporació d'aquest aspecte en la pròpia organització promovent espais i professionals específics de suport.

En tercer lloc, deixant de banda el model assistencial, hem passat a reconèixer totes les dimensions de l'ésser humà en les persones amb discapacitat i això comporta incorporar les necessitats no materials com un element fonamental en les vides de les persones que acompanyem als diferents serveis. Governar la pròpia vida té a veure, en termes generals, amb aquest aspecte i tampoc no podem pensar que fer acompanyament en aquesta qüestió és senzill. Tot plegat suposa incorporar la dimensió espiritual en el sentit més ampli per poder donar suport a totes les àrees humanes i pensar en persones totals.

Aquests tres aspectes no es poden portar a terme sense incorporar-los a les agendes i dedicar-los hores cada mes. Són aspectes que s'emmarquen en la complexitat de la tasca professional i que calen que estiguin reconeguts de forma explícita en els projectes de cada servei.

Incorporar tots aquests aspectes suposa el salt qualitatiu que s'espera que es pugui oferir. I això passa també perquè l'administració reconegui aquesta complexitat que requereix professionals qualificats que realment puguin oferir un acompanyament de qualitat deixant enrere definitivament l'assistencialisme i les dècades de millorar dels darrers anys que ja toca reprofessionalitzar.

Reprofessionalitzar significa també el reconeixement econòmic que pertoca a una tasca tan complexa i que necessita l'estabilitat dels equips socioeducatius. Serveis com ara les llars necessiten de manera urgent aquest reconeixement que fa molts anys que s'hauria d'haver consolidat si és que volem ser un país amb dignitat en l'atenció de les persones.

Aquest any, celebrar el dia de la discapacitat significa de forma concreta obrir taules de diàleg entre professionals, institucions i administració a partir del gener, si és que ja no arribem pels pressupostos del 2023. Perquè cada mes que passi sense fer un pas endavant serà un mes perdut per poder acostar-nos als models d'atenció a les persones que envegem d'altres països més avançats en drets a les persones.