Aturem-nos! Volem temps per pensar

L’altre dia vam compartir una jornada amb la meva col·lega de professió, la Tere. Una gran professional amb una visió de la vida i de la feina molt interessant. En l’intercanvi d’opinions previ em parlava del “temps per pensar”. En la importància de reivindicar aquesta estona dins la nostra jornada laboral. “Si no tenim temps per pensar, probablement no estarem fent bé la nostra feina”, em deia. I no hi puc estar més d’acord.

Temps per pensar

En l’àmbit social també patim la “frenetització” d’atencions i la recollida de múltiples indicadors. La saturació de la xarxa d’atenció al sensellarisme de Barcelona (destí de les persones expulsades de tots els sistemes en fallida, amb menció especial a una llei d’estrangeria racista i classista) fa que lluitem constantment en l’emergència, en el dia a dia, en les presses per atendre més persones, i no donem la importància que té pensar, repensar, analitzar com-quan-perquè fem les coses. I mentre això passa, no estem apostant per la prevenció. Anem com ases amb orelles i ulls tapats, seguint un camí recte que ni sabem on ens portarà. Hauríem de fer més cas a la gran Aretha quan no para de reclamar que “Think, think, think, think, think, think”.

Aturem-nos: volem temps per seguir pensant

La solitud és la companya de vida de les persones en situació de sense llar, fent-les perdre l’autoestima i, en ocasions, el seny. Que important és reconèixer-les com a persones subjectes de drets, i sobretot no jutjar. No omplir el buit de la nostra ment sobre la seva història amb idees preconcebudes, i menys amb el que ens va explicar el nostre tiet (amb dues copes de més) aquell dinar de Sant Esteve. Ep! Però que se m’entengui: no estic dient en cap cas que cal aturar-nos i parlar i fer preguntes a totes les persones amb qui ens creuem, però sí que cal reconèixer-les com a veïns o veïnes i no culpabilitzar-les amb l’estranyesa de les nostres mirades.

Aturem-nos: volem temps per reflexionar i analitzar

Ens passem la jornada lluitant en l’emergència (serveis d’higiene personal, àpats, acompanyaments i contencions emocionals) però no hem d’oblidar el què vindrà, hem d’aixecar la vista del terra. Si realment volem protegir la salut i el benestar de les persones, hem d’allunyar-nos d’un model de total dependència dels serveis d’emergència i enfocar-nos cap a una resposta centrada en la prevenció, per evitar, en primer lloc, que les persones es quedin sense llar i per ajudar-les a traslladar ràpidament i amb els suports necessaris a un habitatge quan la situació ho requereixi. Així de fàcil i així de difícil alhora.

Aturem-nos: com i quan pensem dins la nostra jornada laboral?

Volem espais segurs, protegits i amables per a les persones ateses; per què no fer-los també per a les persones treballadores? Ja no parlo de sous i convenis (un altre “temasso”), sinó d’espais i temps relaxats, pausats, on gaudir d’un cafè mentre es reflexiona amb l’equip. I perquè no, on parlar també de les nostres coses, de les nostres vides, dubtes, angoixes, pors, alegries.

Aturem-nos: pensem en col·lectiu

Els recursos mai seran suficients mentre una sola persona no tingui llar, ni ara ni abans del context (post?) pandèmic actual. Dit això, totes les mans són necessàries, ens cal remar totes juntes. En aquesta època que ens ha tocat viure hem de defugir polèmiques i unir esforços, ser creatius i anar plegats. Més endavant ja debatrem si és suficient o no. Ampliem la mirada i deixem-ho ben clar: amb el sensellarisme no es juga. Aturem-nos. Parem. Pensem, reivindiquem i reformulem.