Addiccions i el ventall de camins possibles


Entorn de les addiccions al consum, encara hi ha molts mites, almenys de qui no intervenim a primera línia, sinó més aviat amb els problemes associats a les addiccions.

Pensar que tots els consums abusius són addiccions, seria una visió poc adient i negativa que augmenta l'estigma social. D'altra banda, una visió molt optimista o salvadora vers els processos de millora no sempre s'ajusta a la realitat quan es tracta d'addiccions al consum.

El procés a fer, de cadascuna de les persones ateses des de les pròpies individualitats, pot necessitar motivació i acompanyament professional, ja sigui per prendre consciència i preocupació per la situació, ja sigui per confiar en les pròpies aptituds i eines per on començar a plantejar-se algun tipus de canvi, ja sigui per reduir el risc de les pràctiques de consum, ja sigui per començar a acceptar i demanar ajuda voluntàriament per al tractament. No hi ha tractaments estàndards, però sí camins possibles.

De la individualitat a l'entorn proper hi ha una passa curta, llarga o una impossible quan ens referim al suport que pot tenir de la parella, la família d'origen i l'entorn de veïnatge.

Dialogant amb el pedagog Carles Sedó, especialista en el tema d'addiccions, sorgien dilemes en la línia d'intervenció, ja que a vegades hi ha casos que podrien quedar en terra de ningú. Dins la intervenció de casos de patologia dual, no sempre queda clar quin servei l'ha d'atendre, ja sigui des de la xarxa de salut mental o la xarxa de drogodependències. O els casos sense sostre i consum, sovint no poden abandonar el consum sense un sostre, etc.

La intervenció en adolescents, quan necessiten que es confiï en la seva autonomia, però alhora podrien donar mostres de necessitar ajuda, sense demanar-la. Aquí seria important la valoració entre els beneficis d'intervenir per a la prevenció d'aquestes i altres situacions pitjors i donar marge educatiu. Per tant, ponderar, els beneficis que generi una actuació externa o l'autonomia de l'adolescent.

Davant una no demanda voluntària de la persona en situació d'addicció, com podem intervenir i com o quan poder fer una derivació a la xarxa especialitzada en drogodependències.

Ens podem plantejar com se sent la persona atesa quan entra en el sistema d'atenció, sovint estigmatitzada. Té l'avantatge que rebrà una atenció específica i té l'inconvenient de representar una etiqueta de “pacient” i es desresponsabilitzi a la persona atesa, segons alerta en Carles S.

Quan intervé l'EAIA (Equip d'Atenció a la Infància i l'Adolescència) en casos de pares amb addiccions, no intervé tant en la drogodependència en si, sinó com afecta en l'infant o adolescent. En canvi, en la comunitat d'intervenció en drogodependències, el centre és la mare o el pare.

Com a estratègies de treball conjunt, entre les diferents disciplines i serveis, és important la intervenció continuada i la corresponsabilitat, un cop feta la derivació a un equip especialitzat, com el CASD (Centre d'Atenció i Seguiment a Drogodependències) per exemple.

Un dels objectius de la pedagogia seria promoure les capacitats d'una persona que sovint ella mateixa es desmereix i que troba en la drogodependència una sortida (o fugida). Per exemple, en el procés d'aprenentatge de cadascú, si entrem a conèixer l'autopercepció de “no serveixo per a res” per exemple, com podem ajudar a desaprendre aquest mantra de propiocepció per acompanyar en identificar aptituds, actituds i les pròpies eines per on començar a sentir-se o a estar de forma diferent.

El pedagog o pedagoga, en la intervenció, parteix de les causes socials i en la història de vida i de criança, o els aprenentatges socials per entendre aspectes determinants o codis de conducta apresos, els quals es poden fer conscients. La identificació i l'assimilació són necessaris per donar el pas a voler modificar la situació actual en relació amb el consum o l'addicció. I també en les conseqüències perquè continuem treballant la situació actual en el rol de pares, adolescents, mares embarassades, i que treballem conjuntament en coordinació amb la xarxa de serveis per anar valorant la intervenció conjuntament amb la persona atesa des dels diferents àmbits.

La pedagogia de l'atenció ens connecta amb el saber com intervenim, a vegades des d'un model de sobreprotecció i dispensació de recursos, altres des d'un model directiu amb resposta passiva de l'usuari o usuària, o d'altres des d'un model més assertiu i capacitador, acompanyant a la persona en el seu propi procés. La revisió del procés d'intervenció i l'avaluació del propi model permetrà la redefinició de conceptes i accions.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article