Transitar de l’estigma a l’enigma


El passat mes de novembre es va viure una situació dantesca. Es va portar a terme una manifestació en contra de l'obertura d'un centre residencial d'acció educativa (CRAE). Aquest fet no només evidencia el desconeixement social que existeix envers el sistema de protecció i les seves expressions residencials, sinó que també posa en evidència la mirada estigmatitzada que existeix cap als i les joves que resideixen en les diferents llars arreu de Catalunya. Aquestes accions de rebuig no són fets aïllats, estan emmarcades en una lògica on s'alimenta una determinada narrativa, una narrativa que posa el focus en la infància i no cap als elements estructurals que porten a milers de nois i noies a determinades situacions d'exclusió social.

Recordo com a la meva infància em preguntaven constantment: “Tu que has fet per estar a un centre?”, responsabilitzant-me de la meva situació. Aquesta pregunta avui dia continua sent una realitat per a moltes joves que viuen a diferents recursos residencials. Aquesta se suma a una situació ja complexa, agreujant la sensació de malestar que de vegades pot generar viure en un centre residencial.

Aquest procés d'estigmatització té diferents conseqüències que s'expressen de diferents formes. Per una banda, impacta de forma directa en els processos de construcció identitària dels infants, un procés ja prou complex en una societat líquida com la que vivim; per altra banda, genera un paradigma social en el qual tothom està immers, influint tant en les polítiques socials com en la tasca dels i les professionals d'allò social. Els professionals del tercer sector no som aliens a la societat que vivim, som subjectes actius que d'una forma o una altra estem immersos en una cultura determinada i una forma de mirar concreta.

Entenc que en aquesta situació s'ha de treballar per generar un canvi de paradigma social, tenint en compte els elements del dia a dia, quotidians, alhora que es posa el focus en els elements estructurals. En una lògica micro, la tasca educativa ha de poder generar experiències que trenquin amb els processos d'estigmatització, acabar amb aquesta mirada on el destí sembla que ja està escrit, com planteja la pedagoga Violeta Núñez, cerca l'antidestí des de la pràctica educativa. L'estigma no pot, no ha d'influir en el que esperem dels i les joves, no ha de ser un element limitador, l'estigma no pot ser un element que vertebri l'autopercepció. L'educació social ha de ser capaç de generar espais on es realitzi el trànsit de l'estigma cap a l'enigma, per tal d'allunyar-se de les profecies autocomplertes.

De la mateixa manera i en un sentit macro, les polítiques socials han d'anar encaminades a la generació d'oportunitats, a l'hora que ens dota dels recursos necessaris per a poder dur a terme aquesta tasca. Un exemple recent són els acords generats per la DGAIA i les diferents universitats de Catalunya, garantint que l'accés a la formació superior sigui possible més enllà de la situació individual. Revertir el fracàs escolar i generar processos de promoció a la formació superior entenc que és una línia de treball que s'ha de poder posar en èmfasi als diferents recursos residencials.

Aquests esdeveniments desagradables i poc afortunats, ens han de fer reflexionar per cercar respostes que tinguin un impacte social, on la imatge dels diferents recursos residencials no sigui vista com a un element que resti, sinó tot el contrari, com un element que sumi tant a la comunitat com als barris. Generant aliances, sumant experiències i creant un teixit social que permeti, en conseqüència, tenir una altra mirada cap als i les joves que habiten les diferents llars residencials de Catalunya.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article