L’ús social del català

En el món intel·lectual, acadèmic, científic i entre l’opinió pública general de les societats avançades està molt acceptat que la igualtat i la diversitat són dos grans valors que cal preservar. És molt positiu que sigui així. Sens dubte, és un senyal de progrés que el respecte a la diferència i la voluntat de construir una societat on tots tinguem les mateixes oportunitats formin part del marc mental compartit de les democràcies occidentals.

El valor de la igualtat és la reivindicació més potent i noble del discurs feminista. El valor de la diversitat és la reivindicació més potent i noble del discurs a favor d’una societat inclusiva que no discrimini per raons d’origen, identitat de gènere, edat, diversitat funcional o situació econòmica de ningú. Dins d’aquest raonament es treballa per sumar esforços a favor de les dones, les persones migrants, els membres del col·lectiu LGTBI, els sectors desafavorits i de tots aquells que siguin susceptibles de ser vexats, menystinguts, ignorats o cosificats per la seva condició social o física.

De manera sorprenent, però, quan es fa referència a les llengües minoritzades, sovint aquests valors es difuminen. Les mateixes veus que defensen la diversitat biològica, ambiental, planetària i humana; quan es demana que no es prescindeixi del català, miren cap a una altra banda. En alguns cercles intel·lectuals de vegades costa defensar que la diversitat lingüística és un guany. I les cultures petites com la catalana van quedant arraconades, arronsades o empetitides.

És molt senzill d’entendre-ho. El català és una llengua més feble, més amenaçada i amb menys projecció que el castellà. Mereix un plus de protecció pública a tots nivells. En el seu marc territorial, el català no disposa del suport d’un cos jurídic o d’un Estat al darrere. És sorprenent que la Constitució no protegeixi igual el català que el castellà a Catalunya. Això fa que sigui més vulnerable i que, en aquest aspecte essencial, es trobi en una situació de desavantatge.

La desigualtat de tracte respecte al castellà es nota en situacions diàries. Sobta, per exemple, que un pacient vagi al metge a Barcelona (o a Figueres o a Palma) i el facultatiu no l’entengui si diu que té “mal de panxa” o que un jutge, que paguem tots amb diners públics, dicti sentència sense que domini bé una de les dues llengües cooficials a Catalunya. És increïble que a determinats funcionaris de l’Estat o de la judicatura se’ls exigeixi menys català que a un estudiant de primària.

Les dades sobre la caiguda de l’ús social del català són alarmants perquè ens avisen que el tresor lingüístic que tenim a casa nostra és cada dia més fràgil. En nombrosos instituts de secundària l’acte de parlar en català és residual entre els joves. Cada cop és més comú que un catalanoparlant es trobi que no l’entenen quan es dirigeix a un establiment públic comercial, restaurant, d’oci o a un treballador del transport. Els catalanoparlants hem entrat en un estadi de resignació per cansament. Per evitar de discutir-nos amb la gent, fins i tot ja ens arribem a creure, sense ni adonar-nos-en, que el català només és útil en uns circuits petits. Se’ns està morint la llengua, siguem-ne conscients, no és cap broma.

En paral·lel, vivim en entorns cosmopolites amb moltíssims idiomes de tots els continents que ens enriqueixen i visibilitzen noves realitats. Però aquest fet positiu no impedeix que si el català acaba sent estrany al carrer i si Barcelona esdevé una ciutat amb uns usos lingüístics similars a Madrid o Sevilla, l’Estat espanyol serà menys divers, menys heterogeni i menys respectuós amb la seva diferència.

L’ús social de la llengua depèn, també, del prestigi general que adquireix a les seves institucions i als llocs on es genera coneixement. El català gairebé només manté la seva fortalesa a la Generalitat, als ajuntaments i als mitjans públics. Encara que algunes dades ho maquillin, a les universitats la reculada és creixent. No fa gaire, per citar un de tants exemples, un alumne de la UAB fins i tot va disculpar-se en públic per haver formulat una pregunta en català a un ponent a Barcelona. Després, el van destrossar a Twitter, ja que consideraven que va ser maleducat per no parlar en castellà.

Anècdotes (o no) a banda, el govern de la Generalitat va presentar fa poques setmanes el document El català, llengua de país, que inclou un centenar d’accions transversals per estimular que l’idioma propi de Catalunya es faci servir més. La mesura principal del Departament d’Universitats és el Pla d’enfortiment de la llengua catalana en el sistema universitari i de recerca de Catalunya.

Ja sabem que a l’esfera global, l’anglès és la llengua franca i del coneixement i que les revistes indexades de més rang científic són i han de ser en anglès. Vistos, però, els tipus d’estudis que es publiquen en moltíssimes disciplines socials, on els treballs de camp i els ecosistemes locals funcionen amb lògiques de proximitat i de territori, és lamentable que les Agències de Qualificació no premiïn més la recerca feta en català. Només el 24% de les revistes científiques en ciències socials són en català, percentatge que baixa al 4,7% en medicina i ciències de la salut; 4,3% en ciències de la vida, en 2,2% en Enginyeries i en un 2,2% en altres ciències.

Xoca que les mesures de la Generalitat, en el camp esmentat, siguin tan poc ambicioses com l’exigència que hi hagi “resums” i “paraules claus” en català a les convocatòries dels grups de recerca, a més d’estimular que es facin tesis en català. Hi ha un cert compromís d’”estudiar” “indicadors complementaris” perquè es valori la transferència de coneixement en les activitats que es fan en català. Pel que a l’avaluació del professorat-investigador, la suposada revisió dels criteris d’acreditació per fer que el català puntuï en les publicacions de recerca està redactada en condicional, com una “possibilitat” remota. Només es diu que s’està fent una “anàlisi” que es “faria arribar” (escrit així!) a les comissions “per a la seva eventual presa en consideració”. I poca cosa més, en aquest àmbit, segons el document que llegeixo, vigent avui, de l’època de la consellera Geis. Sí que hi ha més concreció en la internacionalització del català, en l’acollida als estudiants estrangers, i en els objectius de fer més classes en català, que sovint queden escrits i prou.

A diferència, però, dels Objectius de Desenvolupament Sostenible que han entrat amb força en el sistema universitari com una exigència que cal incorporar als plans docents —per exemple, per empoderar les dones i canviar la perspectiva de gènere— no es destinen prou energies cap al català a les universitats. No he sentit que ningú digui que estaria bé posar més bibliografia en català als estudiants. Aplaudeixo que ens dediquem a comptar quants autors i quantes autores hi ha referenciades a cada assignatura per assolir la igualtat home-dona. Però potser també estaria bé que vetlléssim tots una mica més perquè s’incorpori la mirada i la tradició catalanes en l’estudi de casos, en els exemples i en la història de les diferents matèries d’humanitats i ciències socials.

Per molt que els discursos governamentals ho dissimulin, la defensa del català sense complexos no es vol abordar de veritat. Igualment, es podria fer un altre article, amb més raons i argumentacions si cal, a favor de l’aranès i de la llengua de signes catalana. No oblidem que la riquesa d’un país és en la seva diversitat cultural. I que la igualtat s’aconsegueix quan s’ajuda la cultura pròpia perquè sigui més robusta i no quedi diluïda o marginada en contextos canviants, complexos i volgudament heterogenis i plurals.