Diversitat funcional en l’àmbit rural: la discapacitat del sistema

En paraules d’Òscar Martinez-Rivera, les limitacions de les persones amb diversitat funcional les genera l’entorn, i afegeix que si les ciutats estiguessin dissenyades per a l’accessibilitat de tothom, no caldria fer accessos “especials”. En aquest sentit, Laura Roca i Gifre, companya de la universitat, ens interpel·la a qüestionar-nos com seria de diferent si totes les persones anéssim amb cadira de rodes, incidint especialment en els accessos, els mitjans de transport i l’arquitectura. Tot i estar d’acord amb aquesta premissa, mentre somiem ciutats més justes i accessibles, què passa en els nostres pobles?

Hi ha quelcom que em sorprèn en l’arquitectura dels pobles del meu entorn, a l’Alt Urgell. Si vivim envoltades de muntanyes, arbres i vegetació, quin sentit té envair les voreres —estretes de mena— amb escocells, arbres i flors? Si afegim la brillant estratègia d’enclavar algun banc davant de les poques rampes existents, dels cubells d’escombraries, o de qualsevol enginy arquitectònic; l’accessibilitat universal, es torna utopia. Ara bé, en l’imaginari d’alguns alcaldes i alcaldesses —justificant-se en la manca pressupostària— les persones amb mobilitat reduïda sempre poden circular pels carrers i carreteres, aprofitant els baixadors dels guals que, en un moment donat es transformen en fantàstiques rampes. D’aquesta manera, esquivar els cotxes que aparquen amb total impunitat damunt la vorera, ja no suposa un problema.

Fa uns dies, llegia una notícia en què es denunciava que una jove amb cadira de rodes no havia pogut pujar a l’autobús de la seva ciutat perquè la rampa d’accés estava espatllada. Quina sort la nostra, vaig pensar, perquè a les persones que vivim a l’Alt Urgell això no ens passa, senzillament, perquè la majoria dels pocs mitjans de transport públic que tenim, no disposen de rampes. Ni tampoc ens cal decidir qui té preferència en l’accés a l’ascensor situat a la capital de la comarca, donat que dels 365 de l’any, només en funciona 60. Parlant de xifres i preferències, alguns i algunes que ens governen, han caigut en la inòpia de comptabilitzar amb els dits de la mà aquelles persones amb discapacitat que acull el seu poble, exculpant així el desafortunat comentari d’aquell batlle que es pregunta: quants en tenim en el poble; dos, tres, quatre?

I de fet, tant se val quants n’hi hagi perquè, ja sigui per les baixes temperatures pirinenques, o per la ignorància, semblaria que les polítiques que imperen a la nostra comarca, han quedat congelades-atrapades en la cronicitat de la beneficència. Així, apel·lar a la solidaritat d’aquell comerciant que despatxa al carrer, d’aquell veí que desencalla la cadira d’un forat, o aquell que obre la porta del bar, entre altres, alimenten aquell pregó del llegat assistencialista de la caritat. No obstant tot això exposat, i fent meva aquella frase que tant els agrada etzibar en els seus discursos polítics; “com no podria ser d’una altra manera”, estic convençuda que en els seus programes electorals per l’any vinent, la supressió de barreres arquitectòniques a la nostra comarca, serà prioritària en les seves polítiques. Contràriament, haurem d’entendre que les limitacions de les persones amb diversitat funcional no les genera l’entorn, sinó la discapacitat del seu sistema.

“La discapacidad está muy cerca en nuestra existencia, cualquier circunstancia imprevista puede cambiarnos la vida” (Tomás Castillo).